Mireia Belmonte, una ruptura inflada
Mireia Belmonte ja s'entrena, i no ho fa en una piscina descoberta de 25 m compartida amb jubilades, sinó al CAR de Sant Cugat i amb un entrenador de la federació espanyola. En un grup amb altres nedadores, això sí. Estava claríssim que els vaticinis apocalíptics d'una temporada en blanc, sense club, sense llicència i sense piscina eren només una estratègia de populisme barat destinada a alimentar la llagrimeta fàcil i a obtenir-ne un rèdit personal, econòmic o polític. Tan clar com que cap de les federacions deixaria passar pel davant aquesta doble subcampiona olímpica sense garantir-li les condicions mínimes d'entrenament. Així ha estat. Tan cert com que el problema de no tenir llicència no és tal. Primer, perquè qualsevol club l'acolliria i si no fos així, perquè crear un club personal sempre és una solució.
Ara que les aigües van tornant a mare és un bon moment per argumentar que tot l'afer de la ruptura de la nedadora amb el CN Sabadell ha estat inflat com un globus per pràcticament tots els actuants. Segurament tots, excepte el seu antic club, que ha parlat poc i quan ha vist que perillava el seu equilibri econòmic i emocional, ha actuat. Amb costos materials i emocionals, perquè no renovar una estrella d'aquesta dimensió en té.
Vist amb perspectiva, Mireia Belmonte –i sobretot el seu entorn familiar, que fa l'efecte que ho ha condicionat tot– pensa legítimament que dues medalles de plata olímpiques potser només es guanyen un cop a la vida, i que tot té un preu. Fins i tot en temps de crisi. Belmonte també està disposada a pagar un preu, el d'haver de prescindir d'un entrenador que l'ha sabut redreçar i portar a l'èxit. En això, se l'ha jugat i aviat –tan aviat com l'estiu vinent, en el mundial de Barcelona– ja veurem si ha guanyat o ha perdut. Havia de saber que si tibava tant que el fil que l'unia amb el Sabadell es podia trencar. Contaminar unes divergències econòmiques amb declaracions grandiloqüents parlant de decepcions i tristors és confondre. Diners són diners i no entenen de sentiments, vinguin de la fitxa, dels patrocinadors o dels contractes publicitaris als quals se sent tan inclinada. Perquè és segur que de les ofertes que li facin, no triarà la més baixa.
I per si no hi hagués prou embolic, apareix el sempre discret alcalde de Badalona disposat a convertir-se en el protector de la nedadora de la seva ciutat i a resoldre-li el futur emmerdant-hi el CN Badalona sense haver-li comentat l'afer. De viu, ja n'és Xavier Garcia Albiol, però en la seva entrada d'elefant en l'afer només hi veig interès polític. Per resoldre els conflictes a vegades fa falta una amenaça superior. I vull creure que la imatge de l'alcalde més populista de Catalunya apareixent com la persona que hauria impedit que Mireia Belmonte es passés un any en blanc hauria estat tan horripilant que ajudarà a una resolució sensata del conflicte.