És irrebatible que, en el darrer lustre, el Barça Regal ha estat el jerarca del bàsquet estatal. I no només a partir dels èxits acumulats, sinó perquè ha sabut regenerar-se amb cap i criteri. Un exemple va ser el fitxatge de Lorbek l'estiu del 2009, un dia després que David Andersen li comuniqués la marxa als Rockets. Però, les coses no sempre surten tan rodades per molt que un les planifiqui. Fa temps –en concret, des de l'estiu de l'any passat quan es va decidir prescindir de Basile– que la parcel·la tècnica blaugrana busca un escorta que pugui suplir amb garanties les cada cop més reiterades absències per lesió de Navarro. No és un tema que vingui d'ara o de l'exercici passat, sinó del curs 2010/11 quan Xavi Pascual i Creus van detectar que, en els partits que no hi era el capità, l'equip notava un buit que el conduïa a la derrota la majoria de partits. Era qüestió de cobrir-se les espatlles amb una peça contrastada, amb experiència o bé en la Lliga Endesa o en l'Eurolliga, tal com traça el llibre d'estil de Creus des de l'error amb Andre Barret. Ni un sol experiment amb gasosa més.

L'escollit va tenir nom i cognom i un grapat de milions sobre la taula, però no se'l va convèncer. I Jaycee Carroll va preferir anar-se'n al Madrid. No va ser un tema econòmic –el club blanc també li oferia un bon pessic–, sinó de dubtes de l'escorta sobre el rol que tindria al Barça Regal, molt a l'ombra de Navarro. Ell havia estat dos anys seguits màxim anotador de la lliga amb el Gran Canària i buscava el paper preponderant que sí que li oferia el Madrid –Rudy firmaria més tard i se'n va tornar als Estats Units després del locaut–, si bé en alguns sectors no se'l creien en considerar-lo inadequat per a un gran. A Madrid, es venia del fracàs de l'era Messina i arribava Laso, enmig d'una llarga travessia pel desert. Que se li escapés Carroll no va ser el que va erosionar l'equip de Xavi Pascual el curs passat, sinó veure com els problemes físics de Navarro anaven in crescendo i no hi havia possibilitat de fer-lo parar perquè els títols estaven en joc i a la plantilla no hi havia cap altre element de les seves característiques. Amb tot el que això suposava. No podia rendir al màxim i les passava magres per frenar (o atacar) precisament Carroll en els cara a casa contra els blancs. Prova d'això, la final de l'última copa al Sant Jordi.

És per això –i davant la impossibilitat que Navarro renunciés als Jocs per reposar– que a can Barça van tornar a submergir-se en el mercat en els mesos d'estiu. Alguns dels desitjats van anar a l'NBA (De Colo); d'altres tenien una clàusula de sortida inassumible (Rafa Martínez) i escortes que podrien interessar pel seu talent van firmar contractes inigualables (Langford i Domercant). I es va apostar pel passat –el retorn de Jasikevicius, tan genial en atac com transparent al darrere– i el futur (Abrines), una barreja que no cobreix la vacant del capità, però no la deixa tan desprotegida com el curs passat. Mentrestant, a Madrid, Boom Boom s'ha trobat que la tornada de Rudy –ara sí, per quedar-se– li limitava protagonisme i minuts. Almenys en els primers duels del curs. Una situació amb un cert paral·lelisme amb el que li hauria pogut succeir al Barça Regal amb Navarro, si bé Rudy, per físic, té capacitat de desplaçar-se a la posició de 3. Sobta, però la facilitat amb què Jaycee Carroll ha acceptat el seu paper de microones, de sortir de la banqueta i aportar immediatament. Sense cap queixa ni cap retret, com quan va decidir deixar-ho tot per anar a Xile de missioner. És la filosofia de vida d'un escorta mormó nascut fa 29 anys a l'estat nord-americà de Wyoming i amb el passaport de l'Azerbaidjan. Molts hi detecten similituds amb Andy Toolson. L'altruisme de Carroll no només ha facilitat l'encaix de Rudy, sinó que estalvia un problema a Laso i potencia el perímetre blanc. Al Barça, li hauria anat de perles, encara que sigui fàcil dir-ho ara.