Es tendeix, quan un producte o una fórmula funciona, a esprémer-la fins a l'extenuació amb el risc de devaluació que això comporta. Tinc la sensació que s'ha arribat a aquesta situació en la sèrie de duels entre equips europeus i de l'NBA que es disputen en els últims anys per aquestes dates. A excepció de l'expectació generada pels Mavericks a Alemanya –lògica perquè no passa cada dia que Nowitzki jugui al seu país–, la resta de cites no han generat l'atracció esperada. O, com a mínim, que encenia fa gairebé una dècada, quan es van estrènyer els llaços entre l'NBA i l'Eurolliga.

El factor novetat s'ha perdut i el gran públic ja va empatxat d'amistosos arreu d'Europa –Catalunya, França, Itàlia, Turquia i Alemanya ja ho han tastat– d'equips nord-americans a les beceroles de la seva preparació. Tots tenen assumit que això és un xou i la densitat competitiva a la qual poden fer front els Celtics i els Mavericks ara dista moltíssim del seu potencial real. Hi ha més promoció de la lliga i les seves estrelles que intensitat defensiva en els partits, i això per exemple a Barcelona, l'aficionat ho va captar. I no estava disposat a pagar una entrada per veure-ho. Com a mínim, amb els preus inicials, en què la més cara vorejava els 200 euros. Va ser quan es van oferir localitats a preu de saldo que les 7.000 entrades que quedaven es van esgotar. Però això ni tan sols s'hauria assolit si s'hagués sabut abans que el gran reclam (Nowitzki) no jugaria per una lesió en un genoll. Tants clínics i actes organitzats de manera impecable en la prèvia per tirar-se pedres a la teulada –i de quina manera– a última hora. Aquest cop baix no ajudarà tampoc a propiciar que la majoria dels que van ser al Sant Jordi dimarts passat repeteixin.

És clar que, després de veure els Lakers el 2010 i com a campions, qualsevol cosa pot semblar poc. Però, aquest no és el quid de la qüestió. És indubtable que, en idèntics estats de forma, l'NBA està per sobre d'Europa. En especial, físicament. Si quan arriben al Vell Continent, tant sols han fet cinc entrenaments i han afrontat un viatge des de l'altre costat de l'Atlàntic, és obvi que el nivell baixa. I més amb comparació amb els europeus, que van arrencar a l'agost. Ells tenen més embastats els automatismes i la cohesió interna. Però ara, que ja no és cap heroïcitat vèncer un ianqui –aquest 2012, el bagatge ha estat de 2-7, amb victòries del Barça Regal i el Fenerbahçe–, s'ha tret transcendència a les patacades dels equips de l'NBA. Per exemple, els Celtics van perdre a Istanbul i, en els moments decisius, tots els seus pals de paller (Garnett, Rondo i Pierce), s'ho miraven des de la banqueta. Cap problema. Tampoc els europeus estan exultants a l'hora d'afrontar aquests partits. Molts, en l'àmbit de seleccions, ja s'han enfrontat als all-star. És més, ho veuen com un fet que està entrat amb calçador en el calendari. “Aquest partit molesta una mica”, va arribar a admetre Ante Tomic el dia abans d'enfrontar-se amb els Mavericks. Els seus duels eren els del Brose Baskets i el Múrcia. Però, tampoc l'entorn mediàtic sembla prou atret per tot allò que ofereixen aquests duels. Ja se sap que estem en època de recessió –sense anar més lluny, l'últim partit d'Espanya de futbol no el va oferir cap televisió–, però no deixa de ser estrany que una gira del Madrid pels EUA, la primera que feia, no l'hagi transmès cap televisió estatal. Ja no es tracta de qui en tenia els drets –l'NBA diu que és l'Eurolliga i l'Eurolliga tira pilotes fora–, sinó de què es vol assolir portant equips europeus cap als Estats Units i mantenir-los en l'anonimat. Tant aquí com allà. Ateses aquestes perspectives, el format actual està decaient i necessita un sacseig, ja sigui amb un canvi de dates o amb idees imaginatives. Renovar-se o morir.