La reivindicació de la plenitud esportiva de Catalunya ha quedat devorada en els últims mesos per l'efervescència de la demanda d'un estat propi per superar els vents de residualització que ens arriben cada dia d'Espanya. És com el pacte fiscal, que va quedar obsolet l'11 de setembre. Per què hem de reivindicar competir internacionalment en pla d'igualtat si ens hem embarcat en la lluita per tenir un estat propi que, indefectiblement, ens portarà l'oficialitat de les seleccions?

Hi ha un fons de racionalitat en aquest raonament que –admeto– jo també m'he fet sovint en les últimes setmanes. No vull deixar d'argumentar a favor de la plenitud esportiva de Catalunya, però tampoc vull semblar un marcià que va pel vial de servei quan el país transita per l'autopista.

Quan em contesto la pregunta, sempre em queda una recança. No sé quin serà l'estadi final (si és que hi ha final) del procés que hem encetat, si la independència amb acord o sense, o si ens quedarem amb una independència financera que satisfarà l'oligarquia empresarial del país. El poder econòmic –amb excepcions molt honorables– mai s'ha distingit pel seu compromís amb el país, amb els seus símbols. Per sort, això també està canviant, i la divisió que hi ha a Foment ho fa visible. Però no m'ha desaparegut del tot el temor que la renúncia a les seleccions esportives sigui una moneda de canvi en una negociació per obtenir un acord fiscal beneficiós per a Catalunya.

Hem anat ja prou lluny per no haver de fer renúncies com aquesta. I, en tot cas, fa uns dies l'inefable Pedro J. Ramírez em va fer obrir els ulls sobre la rellevància simbòlica de l'esport. En un atac de pànic, l'editor d'El Mundo defensava que Rajoy firmés ràpidament el pacte fiscal a Artur Mas i que es reconegués la possibilitat que les seleccions esportives catalanes competissin oficialment. Sí, diners i esport. Univers econòmic i univers simbòlic, i en aquest últim, l'esport té una potència aglutinadora excepcional, segurament incomparable amb cap altre element.

Que Pedro J. sostingui ara que la sortida és el pacte fiscal i les seleccions té diverses lectures. La primera és claríssima: no ens en podem refiar ni un pèl. Però també confirma que anem pel bon camí, que el pes de la realitat i la força del moviment social està fent reposicionar un dels més insignes representants de la caverna immobilista espanyola. Enllaça Pedro J. amb l'advertència del ministre Alberto Ruiz Gallardón uns dies abans, en el sentit que Espanya sense Catalunya és inviable. Gallardón és un llop amb pell de xai, un altre de qui val més no refiar-se. No sé per què ho va dir, però el fet és que va verbalitzar una evidència que tots els polítics espanyols coneixen i cap s'havia atrevit a fer pública. I l'efecte no ens pot anar en contra.