La rei­vin­di­cació de la ple­ni­tud espor­tiva de Cata­lu­nya ha que­dat devo­rada en els últims mesos per l'efer­vescència de la demanda d'un estat propi per superar els vents de resi­du­a­lit­zació que ens arri­ben cada dia d'Espa­nya. És com el pacte fis­cal, que va que­dar obso­let l'11 de setem­bre. Per què hem de rei­vin­di­car com­pe­tir inter­na­ci­o­nal­ment en pla d'igual­tat si ens hem embar­cat en la lluita per tenir un estat propi que, inde­fec­ti­ble­ment, ens por­tarà l'ofi­ci­a­li­tat de les selec­ci­ons?

Hi ha un fons de raci­o­na­li­tat en aquest rao­na­ment que –admeto– jo també m'he fet sovint en les últi­mes set­ma­nes. No vull dei­xar d'argu­men­tar a favor de la ple­ni­tud espor­tiva de Cata­lu­nya, però tam­poc vull sem­blar un marcià que va pel vial de ser­vei quan el país tran­sita per l'auto­pista.

Quan em con­testo la pre­gunta, sem­pre em queda una recança. No sé quin serà l'estadi final (si és que hi ha final) del procés que hem ence­tat, si la inde­pendència amb acord o sense, o si ens que­da­rem amb una inde­pendència finan­cera que satis­farà l'oli­gar­quia empre­sa­rial del país. El poder econòmic –amb excep­ci­ons molt hono­ra­bles– mai s'ha dis­tin­git pel seu com­promís amb el país, amb els seus símbols. Per sort, això també està can­vi­ant, i la divisió que hi ha a Foment ho fa visi­ble. Però no m'ha des­a­pa­re­gut del tot el temor que la renúncia a les selec­ci­ons espor­ti­ves sigui una moneda de canvi en una nego­ci­ació per obte­nir un acord fis­cal bene­ficiós per a Cata­lu­nya.

Hem anat ja prou lluny per no haver de fer renúncies com aquesta. I, en tot cas, fa uns dies l'ine­fa­ble Pedro J. Ramírez em va fer obrir els ulls sobre la rellevància simbòlica de l'esport. En un atac de pànic, l'edi­tor d'El Mundo defen­sava que Rajoy firmés ràpida­ment el pacte fis­cal a Artur Mas i que es reco­negués la pos­si­bi­li­tat que les selec­ci­ons espor­ti­ves cata­la­nes com­pe­tis­sin ofi­ci­al­ment. Sí, diners i esport. Uni­vers econòmic i uni­vers simbòlic, i en aquest últim, l'esport té una potència aglu­ti­na­dora excep­ci­o­nal, segu­ra­ment incom­pa­ra­ble amb cap altre ele­ment.

Que Pedro J. sos­tin­gui ara que la sor­tida és el pacte fis­cal i les selec­ci­ons té diver­ses lec­tu­res. La pri­mera és claríssima: no ens en podem refiar ni un pèl. Però també con­firma que anem pel bon camí, que el pes de la rea­li­tat i la força del movi­ment social està fent repo­si­ci­o­nar un dels més insig­nes repre­sen­tants de la caverna immo­bi­lista espa­nyola. Enllaça Pedro J. amb l'advertència del minis­tre Alberto Ruiz Gallardón uns dies abans, en el sen­tit que Espa­nya sense Cata­lu­nya és invi­a­ble. Gallardón és un llop amb pell de xai, un altre de qui val més no refiar-se. No sé per què ho va dir, però el fet és que va ver­ba­lit­zar una evidència que tots els polítics espa­nyols conei­xen i cap s'havia atre­vit a fer pública. I l'efecte no ens pot anar en con­tra.