L'enigma Trias
ni al Fiatc Joventut
ni enlloc,
que el jugador més ben pagat de la plantilla visqui en l'ostracisme més absolut
Al Buesa Arena, Jordi Trias va viure el tercer partit seguit sense disputar ni un sol minut. Ni el fet d'entrar en l'últim període sense cap possibilitat de triomf (72-54 per al Caja Laboral) va servir perquè Salva Maldonado li donés l'oportunitat de saltar a la pista. La situació de l'aler pivot gironí s'ha convertit en espinosa i incòmoda per a les dues parts perquè no és habitual –ni al Fiatc Joventut ni enlloc– que el jugador més ben pagat de la plantilla estigui vivint en l'ostracisme més absolut.
Es fa difícil d'entendre com una peça com ell –“un jugador que sempre suma”, parafrasejant Manel Comas– no pugui tenir cap utilitat en l'actual equip verd-i-negre. No és que resti o estigui a un nivell baix quan salta al parquet perquè, amb prou feines ha pogut demostrar res (11 minuts en el debut contra el Lagun Aro). El tècnic és lícit que triï qui més li convingui i, en aquest sentit, la rotació interior la capitalitzen Gaffney, Savané i Kuzmic. També al davant de Trias hi ha Llovet, a qui la seva activitat defensiva li ha permès consolidar-se com a quart pivot i, per exemple, a Vitòria va ser titular. Mentrestant, l'aler pivot calla, treballa i accepta amb resignació el paper residual en aquesta arrencada de curs. Confia que arribi una oportunitat, partint de la idea que les temporades són molt llargues. En aquest sentit, la seva actitud cap a la Penya ha estat impecable. Des del primer dia. I no només en la feina diària, sinó en els detalls cap a l'entitat. L'estiu passat, va acceptar prorrogar un any el seu contracte –ara acaba el 2015– i cobrar el mateix que hauria percebut en l'anterior, que expirava el 2014; i ara, veient l'agonitzant situació econòmica del Fiatc Joventut, s'ha avingut a rebaixar-se el sou. Ho va fer, segons les seves pròpies paraules, “per poder tenir un equip millor”.
A l'estiu, i en una entrevista a aquest diari, Salva Maldonado va exposar que el contracte de Trias –abans de l'última rebaixa– “era llarg i d'una altra època”. Quina culpa tenia l'aler pivot que la directiva de la Penya li firmés un contracte així el 2010, en què el salari de la primera temporada era molt baix –100.000 euros perquè venia amb una sucosa indemnització del Barça sota el braç–, però es triplicava en les següents? A les males, hauria pogut aferrar-se al que estava firmat –per cert, amb el vistiplau de l'administrador judicial, quan el club estava sota el seu control– i generar mal ambient al vestidor, com haurien fet (i fan) molts jugadors en situacions similars. Ni Maldonado va ser just en aquell moment, ni el club ha tingut mà esquerra amb ell. Tant és així que va ser l'escollit per anar a Madrid a la presentació de la Lliga Endesa just el mateix dia que hi havia la final de la Lliga Catalana. El gironí, que havia jugat la semifinal un dimarts fins a la mitjanit, es va haver d'aixecar a primera hora del matí l'endemà, va assistir a la gala i va tornar a la tarda amb el temps just per arribar a la final. El Barça, l'altre finalista, hi va enviar Navarro, que estava lesionat. Per què la Penya no hi va enviar Corey Fisher, que llavors estava de baixa per un esquinç, o es va posar com a excusa el problema idiomàtic, com si el fet que no parlés castellà fos un impediment?
Trias sap que no és sant de la devoció de Salva Maldonado, des del moment en què l'aler pivot ja va rebre el curs passat alguns tocs d'atenció del preparador, que li exigia més aportació al grup. I cap de les demandes es va acabar traduint en resultats. I ara, potser pel que veu en les sessions d'entrenament o pel seu perfil –pateix molt per resistir el cos a cos amb altres pivots al pal baix–, tampoc hi confia. Però, no en pot prescindir perquè el seu contracte encara té una vigència llarga. El club ja va fer prospeccions a l'estiu per col·locar-lo –el que li paga condiciona molt la confecció de la plantilla–, però no ho va assolir i ara sembla que fa nosa. Però, tanta com per tenir-lo arraconat?