El batibull de l'Espanyol
No és cert que tots els problemes institucionals que viu l'Espanyol i que desembocaran en un relleu en la presidència del consell d'administració vinguin perquè l'equip és cuer. Hi ajuda, fins i tot potser ha estat el desencadenant de la crisi, però la gestió d'aquesta situació ha empitjorat les coses. Primer error: amb bona intenció però efectes letals, el consell ha continuat considerant l'Espanyol com un club quan, mal que pesi, és una empresa, una societat anònima. Els socis són en realitat accionistes i la figura del soci clàssic d'un club de futbol és ara un simple abonat. Un client, amb veu però sense vot, amb la potestat de deixar de comprar però no de canviar l'amo. Haver donat carta d'actors a l'anomenada Curva o a altres col·lectius només ha servit per confondre el personal.
Tampoc va ajudar aquella compareixença en la qual es va anunciar que el consell s'havia plantejat dissoldre's. Qualsevol assessor mercantil es devia fer un tip de riure. El consell no pot plegar. No és una junta directiva de club, sinó un organisme executiu que emana de la propietat de la societat, i que només pot ser revocat per mandat de la propietat, és a dir, dels accionistes. Pot dimitir un conseller, dos o cinc, però mai el consell pot quedar amb menys de set membres.
Ara faran eleccions. El nom no fa la cosa, però parlar d'eleccions i de candidatures en una empresa només serveix per agitar la confusió. Els relleus en un consell d'administració vénen habitualment des de dins i és la junta d'accionistes la que ratifica –o no– els nous consellers en els seus càrrecs. L'Espanyol ho ha volgut fer diferent i el nou president sortirà d'una votació en la junta d'accionistes que té poc a veure amb un sufragi universal. En les juntes d'accionistes la regla una persona=un vot no funciona. Cada vot val en proporció a les accions que representa. Per tant, si Condal i Sánchez Llibre sumen un 35% de les accions, Oliveró controla un 25%, l'associació de petits accionistes un 5% i el 35% restant està en mans d'antics socis del club de futbol que van comprar una acció –alguns han mort i els vius són difícilment mobilitzables– el resultat és claríssim. El president serà qui decideixin Condal i Dani. Per tant, a què treu cap elegir-lo en junta d'accionistes? Pulcritud democràtica, diran alguns. Però quan estem en el món mercantil, les regles són clares.
I l'últim element de distorsió és el mateix Oliveró, que fa tot l'efecte de ser un cavall de Troia, un instrument polític per frenar el compromís de l'Espanyol amb la reivindicació nacional de Catalunya. Ideològicament situat a les antípodes de Joan Collet, només s'ha de veure de qui s'envolta per saber que entre els seus referents simbòlics no hi ha l'estelada. I, pel que sembla, vol convertir la junta d'accionistes en un element legitimador d'una oposició que –hi té tot el dret, pel paquet d'accionis que representa– hauria d'exercir des de dins del consell.