No és cert que tots els pro­ble­mes ins­ti­tu­ci­o­nals que viu l'Espa­nyol i que desem­bo­ca­ran en un relleu en la pre­sidència del con­sell d'admi­nis­tració vin­guin perquè l'equip és cuer. Hi ajuda, fins i tot pot­ser ha estat el des­en­ca­de­nant de la crisi, però la gestió d'aquesta situ­ació ha empit­jo­rat les coses. Pri­mer error: amb bona intenció però efec­tes letals, el con­sell ha con­ti­nuat con­si­de­rant l'Espa­nyol com un club quan, mal que pesi, és una empresa, una soci­e­tat anònima. Els socis són en rea­li­tat acci­o­nis­tes i la figura del soci clàssic d'un club de fut­bol és ara un sim­ple abo­nat. Un cli­ent, amb veu però sense vot, amb la potes­tat de dei­xar de com­prar però no de can­viar l'amo. Haver donat carta d'actors a l'ano­me­nada Curva o a altres col·lec­tius només ha ser­vit per con­fon­dre el per­so­nal.

Tam­poc va aju­dar aque­lla com­pa­rei­xença en la qual es va anun­ciar que el con­sell s'havia plan­te­jat dis­sol­dre's. Qual­se­vol asses­sor mer­can­til es devia fer un tip de riure. El con­sell no pot ple­gar. No és una junta direc­tiva de club, sinó un orga­nisme exe­cu­tiu que emana de la pro­pi­e­tat de la soci­e­tat, i que només pot ser revo­cat per man­dat de la pro­pi­e­tat, és a dir, dels acci­o­nis­tes. Pot dimi­tir un con­se­ller, dos o cinc, però mai el con­sell pot que­dar amb menys de set mem­bres.

Ara faran elec­ci­ons. El nom no fa la cosa, però par­lar d'elec­ci­ons i de can­di­da­tu­res en una empresa només ser­veix per agi­tar la con­fusió. Els relleus en un con­sell d'admi­nis­tració vénen habi­tu­al­ment des de dins i és la junta d'acci­o­nis­tes la que rati­fica –o no– els nous con­se­llers en els seus càrrecs. L'Espa­nyol ho ha vol­gut fer dife­rent i el nou pre­si­dent sor­tirà d'una votació en la junta d'acci­o­nis­tes que té poc a veure amb un sufragi uni­ver­sal. En les jun­tes d'acci­o­nis­tes la regla una per­sona=un vot no fun­ci­ona. Cada vot val en pro­porció a les acci­ons que repre­senta. Per tant, si Con­dal i Sánchez Lli­bre sumen un 35% de les acci­ons, Oli­veró con­trola un 25%, l'asso­ci­ació de petits acci­o­nis­tes un 5% i el 35% res­tant està en mans d'antics socis del club de fut­bol que van com­prar una acció –alguns han mort i els vius són difícil­ment mobi­lit­za­bles– el resul­tat és claríssim. El pre­si­dent serà qui deci­dei­xin Con­dal i Dani. Per tant, a què treu cap ele­gir-lo en junta d'acci­o­nis­tes? Pul­cri­tud democràtica, diran alguns. Però quan estem en el món mer­can­til, les regles són clares.

I l'últim ele­ment de dis­torsió és el mateix Oli­veró, que fa tot l'efecte de ser un cavall de Troia, un ins­tru­ment polític per fre­nar el com­promís de l'Espa­nyol amb la rei­vin­di­cació naci­o­nal de Cata­lu­nya. Ideològica­ment situat a les antípodes de Joan Collet, només s'ha de veure de qui s'envolta per saber que entre els seus refe­rents simbòlics no hi ha l'este­lada. I, pel que sem­bla, vol con­ver­tir la junta d'acci­o­nis­tes en un ele­ment legi­ti­ma­dor d'una opo­sició que –hi té tot el dret, pel paquet d'acci­o­nis que repre­senta– hau­ria d'exer­cir des de dins del con­sell.