Des que el 1999 Àlex Crivillé i Emili Alzamora van guanyar el mundial de motociclisme dels 500 cc i 125 cc, els pilots catalans han obtingut vuit títols i setze posicions finals al podi d'honor de les tres categories. Des del 2003, en set edicions del campionat de Moto GP hi ha hagut un pilot català al podi. I aquest any, com el 2010, hi haurà catalans al podi final de les tres categories, Márquez i Pol Espargaró en Moto 2. Pedrosa en Moto GP (subcampió) i Viñales (segon o tercer en Moto 3). Només els italians, gràcies a Valentino Rossi, poden exhibir un palmarès semblant. Ni Espanya (sis títols) s'hi acosta. Aquestes dades desmunten en gran part aquella teoria que el mundial de motociclisme és un campionat organitzat i preparat perquè el guanyin pilots espanyols, però també mereixen uns instants de reflexió.

Més enllà del tòpic –verificat empíricament, d'altra banda– que Catalunya és un país que fa olor (ep, no pas pudor!) de gasolina, podem assegurar que si en comptes de la cultura hispànica haguéssim mamat l'anglesa, la francesa o la italiana, encara hauríem obtingut resultats millors. Els pioners –Salvador Cañellas, Víctor Palomo, Min Grau...– anaven amb una sabata i una espardenya a final dels seixanta i primers dels setanta però, tan sobrats de talent i determinació com flacs de mecànica, ja treien el cap i el món motociclista es meravellava amb les seves proeses. Van passar dues dècades i Sito Pons, Carles Cardús i Joan Garriga –els honors del campió van ser per al primer, però sense els altres dos els seus títols valdrien menys– van obrir les portes al món professional. En el nou mil·lenni, la proliferació d'equips, d'escoles (Monlau), de mànagers i de campionats muntats amb intel·ligència i mitjans (des de la promoció de la federació catalana al CEV) han permès que els pilots floreixin com bolets en un novembre suau i plujós. Els cognoms de moda els coneix tothom.

He parlat d'intel·ligència i mitjans. És ser intel·ligent no dispersar esforços i deixar a les mans dels que hi entenen la reglamentació i promoció dels campionats. Però ara ens enfrontem amb més duresa que mai a una època duríssima econòmicament. Fa uns dies el president de la federació catalana de bàsquet em deia que no pateix perquè el talent continuï aflorant perquè els clubs continuen fent bé la seva feina, malgrat que els entrenadors de base no estan remunerats. No li acabo de donar la raó –la penúria s'ha de notar, tant sí com no–, però entenc el que vol dir. En els esports de motor aquesta regla no es compleix. Els esports de motor deixen fora de l'elit més talent que els esports de pilota. No ens enganyem: un nen amb aptituds al manillar només destacarà si té un pare solvent i disposat a gastar-se'ls o si un mànager amb bon nas detecta que té fusta. Per això, i veient com està el pati, hem d'estar tots amb els cinc sentits perquè els bons no es perdin.