Quin lloc tindrà en el món, esportivament parlant, la Catalunya independent? Catalunya serà un estat petit, com ho són la immensa majoria dels que hi ha actualment. Catalunya serà un potència en alguns esports, però no serà una potència esportiva, de la mateixa manera que no serà una potència econòmica en termes generals tot i que, en alguns sectors, pugui estar entre les nacions capdavanteres. Catalunya no portarà, en definitiva, un equip de 300 esportistes als Jocs Olímpics amb aspiracions a guanyar vint o trenta medalles. Ni falta que fa.

Cap problema. Joan Puigcercós parlava ahir en aquest mateix espai de la síndrome Valeri Karpin o, el que és el mateix, de les aspiracions dels esportistes de voler formar part de les seleccions que tenen més possibilitats de participar, i ja no diguem guanyar, en les grans competicions. Una veritat com una casa. Traslladat al llenguatge d'Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera i companyia es tracta de sumar, d'anar junts, que així és com s'aconsegueixen les coses. Si es tracta de guanyar, a preu de no perdre la identitat, els insignes polítics i intel·lectuals unionistes del país podrien prendre en consideració la possibilitat d'unir Espanya amb Portugal en hoquei sobre patins i futbol –el somni dels madridistes, unir Cristiano Ronaldo i la roja–; unir Espanya amb França en bàsquet i handbol i amb Itàlia en waterpolo i voleibol, per parlar només dels veïns més propers i dels esports d'equip més populars. Aquestes unions farien veritables potències, sens dubte. Però a quin preu?

Perquè l'esport no és només una activitat física, lúdica, educativa, social, cultural i econòmica. L'esport és un dels instruments més importants de les relacions internacionals des de fa dècades. L'esport també és política. Tant en les relacions entre els estats com com a element integrador als mateixos estats. Només cal recordar com s'exalten els nacionalismes durant els Jocs Olímpics i els mundials i les Eurocopes de futbol. I en això els nostres veïns en són mestres. La marca Espanya en l'esport és una de les poques coses que els funciona i no tenen cap vergonya a usar un premi de presumpte prestigi internacional com el Príncep d'Astúries per difondre els seus missatges d'unitat.

La Catalunya independent no serà Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia i Espanya. Ni falta que fa. Un cop independent, Catalunya serà, també en l'esport, el que la seva gent, el seu treball i els seus recursos li permetin ser. La feina que els clubs han fet durant dècades continuarà, i en alguns esports, els catalans continuaran brillant. I apareixeran, com ha passat sempre, grans especialistes en un moment determinat, que després deixaran un buit. Passarà aquí com passa arreu. Facin un cop d'ull al palmarès de Croàcia, Eslovènia, Eslovàquia, Lituània, Letònia i Montenegro. Són potències en alguns esports i són al mapa. I sense l'apocalipsi.