Ja està en marxa l'últim ral·li del mundial 2012, al nostre país. El títol està decidit a favor de Sébastien Loeb –última oportunitat per veure'l en acció a Catalunya– i només queden per assignar els títols menors. Amb aquest panorama, fa tan sols cinc o sis anys els al·licients per assistir al ral·li com a espectador haurien estat mínims. Per sort, el RACC va ser-ne conscient a temps i ja fa anys que batalla amb la FIA per innovar, per recuperar les essències de la disciplina, per apropar l'espectacle al públic i, resumint, per intentar que aquesta modalitat esportiva a la qual se sent vinculat genèticament no es perdi. El seu president, Sebastià Salvadó (Barcelona, 1932) va ser el primer guanyador del Ral·li Catalunya, el 1957 i, tot i que des que presideix el RACC (1985) l'ha convertit en un megaclub de servei a l'automobilista i ha obert diverses noves àrees de negoci (la viabilitat és el primer), ha mantingut activa la divisió esportiva per sorpresa dels que vaticinaven que sense Salvador Fàbregas –el seu antecessor– el RACC només tindria grues.

Doncs no. El RACC va impulsar el Circuit de Catalunya i no va parar fins que va aconseguir tenir un ral·li del mundial. Una prova que va tenir patrocinador fins a l'any 2008 i que des d'aleshores és patrocinat pel compte d'explotació del RACC, fent orelles sordes a ofertes econòmicament beneficioses d'altres indrets de l'Estat espanyol i mantenint-lo a Catalunya.

El mundial de ral·lis està en crisi i la FIA no se n'acaba de sortir a l'hora de refundar la disciplina. El nou promotor, Red Bull, aportarà televisió a curt termini i això és bàsic per al negoci. Però de l'altra part, dels ral·lis en si mateixos, no hi entén. Si jo fos Jean Todt, a l'hora de planificar com han de ser els ral·lis del futur m'escoltaria i molt el RACC i la seva divisió esportiva, innovadors sense ser estrafolaris, capaços de fer veure a la FIA que amb les rigideses d'anys enrere només s'aconseguien unes curses iguals, asèptiques i sense ànima, foragitar el públic de les cunetes i convertir els pilots en un grup d'autòmats sense esma entre els quals distingir els millors seria cada cop més complicat. Una ràpida repassada a les innovacions que ha posat en marxa l'equip d'Aman Barfull en els últims anys. Han convertit un ral·li tot d'asfalt, monòton i poc selectiu –la prohibició de tenir dos parcs d'assistència va obligar a prescindir dels trams de les Guilleries– en un ral·li mixt (asfalt i terra), amb canvis de superfície en un mateix tram (el llarguíssim Terra Alta, de 44 km), amb un tram cronometrat al costat de la platja al bell mig de Salou, amb una cerimònia de sortida a la cosmopolita Barcelona i, per rematar-ho, s'han inventat que els pilots facin un dònut –una volta completa, a tot gas i amb derrapada generosa– a la rotonda del tram de Riudecanyes. Mira que n'és, de senzill, amb imaginació, aportar espectacle. Però de tan senzill, no se li havia acudit a ningú.