Les elec­ci­ons de l'Espa­nyol s'estan con­ver­tint en un autèntica sopa de galets en què a mesura que pas­sen els dies no saps ben bé dife­ren­ciar el que és la carn d'olla de la resta. Els que fa temps que seguim l'actu­a­li­tat del club blanc-i-blau ens hem acos­tu­mat a aquest caos, a aquesta boge­ria de can­vis de rumb, de dis­bau­xes con­tro­la­des, de des­a­cords pac­tats, de focs d'arti­fici. Uns ele­ments que s'han accen­tuat fins a extrems diabòlics en aquesta cam­pa­nya elec­to­ral per la pre­sidència. No hem arri­bat a l'equa­dor de la cam­pa­nya (que­den deu dies fins al 19-N) i el suflé dialèctic sem­bla que anirà aug­men­tant. La com­pli­cació de fons ja no és quin can­di­dat sor­tirà, si Joan Collet, com tot fa pre­veure, o bé Ser­gio Oli­veró. El ter­cer en discòrdia, Arnau Baqué, no té cap mena de pos­si­bi­li­tat de gua­nyar. El pro­blema a resol­dre pas­sarà per esbri­nar quin club que­darà després de tota la merda que s'està remo­vent aquests dies. De vega­des això ser­veix de catarsi, però en el cas de l'Espa­nyol crec que les elec­ci­ons són un epíleg del que ens queda per veure un cop el nou pre­si­dent agafi pos­sessió del càrrec. La frac­tura social que viu el club és real. Ara els dos can­di­dats prin­ci­pals ja fan tot el pos­si­ble per dir que ells no la fomen­ten, però està pre­sent en tots els racons. Començant pels direc­tius; pas­sant per sec­tors de l'afició i aca­bant pels peri­o­dis­tes, que ja s'han posi­ci­o­nat en diver­sos bàndols i que en lloc de fer un exer­cici pedagògic es dedi­quen a vore­jar l'insult a través de les xar­xes social. L'Espa­nyol encara no ha tro­bat una figura cata­lit­za­dora que aglu­tini tot el club, que li ser­veixi d'aixo­pluc en uns moments difícils, tan interins com glo­bals, per la crisi que curt­cir­cuita la soci­e­tat i, per des­comp­tat, el món del fut­bol (només cal veure les últi­mes notícies del Depor­tivo). Arri­ben moments cru­ci­als i com en qual­se­vol ins­ti­tució es neces­sita gent deci­dida i con­vençuda a pilo­tar la nau blanc-i-blava i, de retruc, també s'ha de saber per­dre i fer un acte de con­trició. En defi­ni­tiva, s'ha de ser molt generós, i ara mateix hi ha massa ego­isme a l'ambi­ent.