Els grans esdeveniments esportius que podem veure per televisió tenen un munt de càmeres que capten quasi tot el que pot arribar a passar en un camp de futbol, una pista de bàsquet, una pista de tennis, un estadi d'atletisme o un circuit. A més d'oferir-nos en directe el que passa, les càmeres també ens mostren les repeticions dels millors moments –gols, millors cistelles, cops i avançaments–, durant les retransmissions. En el cas dels partits de futbol, bàsicament, aquestes mil i una càmeres també acostumen a servir per esclarir, o no, jugades dubtoses.

Si més no, així ha estat històricament. Des d'aquella Moviola del programa Estudio Estadio de TVE, cada partit de futbol és susceptible de ser rearbitrat per un munt de gent –periodistes, exjugadors, exentrenadors i cridaners en general–, en uns processos al final dels quals ningú acostuma a treure l'aigua clara de la situació. Realment, ha de ser alguna cosa molt grossa perquè tothom hi estigui d'acord. Els colors els fan decantar a tots, els periodistes, entre els primers.

Des de fa un temps, les imatges que ens ofereixen les mil i una càmeres que hi ha al camp no s'usen només per revisar les jugades polèmiques i les variants tàctiques que fan els entrenadors. Ara també serveixen per seguir què fan o deixen de fer alguns jugadors en cada instant. Messi i Cristiano Ronaldo tenen una càmera, o més d'una, que no els deixa ni un instant. I així podem saber si celebren o no els gols, propis i aliens i, per tant, com estan les relacions personals en un vestidor. De resultes de tot això, alguns ens expliquen que Messi i Villa no es poden ni veure. O que a Madrid hi ha el clan dels que parlen portuguès i el dels que parlen castellà.

Els protagonistes dels partits de futbol ja van saber com superar una etapa anterior. Va ser quan es va posar de moda llegir els llavis de jugadors i entrenadors. En aquell cas va ser fàcil. La mà a la boca i tots contents. És patètic haver de veure els jugadors parlant entre ells amb la mà al davant de la boca per evitar que algú pugui dir que diu el que realment diu o que s'inventi el que més li convé que digui. Com superaran els futbolistes aquestes nova onada de càmeres indiscretes? Hauran de ser conscients que han d'anar a celebrar tots plegats tots els gols –encara que sigui un 8-0 en el minut 95– perquè si no vés a saber què pot pensar algú. Una altra solució seria no celebrar res. El que fa el gol que en gaudeixi solet i xino-xano cap al mig del camp.

Si l'ús de les imatges ha de ser aquest, val més que pleguem. Vull veure futbol, bàsquet, tennis, atletisme i curses de fórmula 1 i motos. No xafarderies indecents que no tenen res a veure amb l'esport. El problema és que cada vegada hi ha més programes de TV, allà i aquí, que es basen en quatre imatges i quatre cridaners per omplir el temps. Parlar d'esport –esport, no només Barça- porta feina. Feina i coneixements.