Els esports de motor, i singularment la fórmula 1, són terreny adobat per a les discussions d'ètica aplicada a l'esport. Des de l'esportivitat de determinats comportaments dels pilots fins a les modificacions tècniques i les estratègies dels equips per, aprofitant que disposen de dos monoplaces, afavorir el més ben posicionat. Hi ha dues característiques que marquen la naturalesa d'aquest esport: és professional i és tecnològic. D'esports professionals, n'hi ha molts. D'esports amb un pes de l'enginyeria tan gran, no n'hi ha cap. Enginyeria que equival a diners. Tampoc hi ha cap esport que requereixi més inversió en tecnologia que en capital humà, una inversió que necessita tenir un retorn perquè qui hi aposta continuï fent-ho.

Aquest preàmbul és imprescindible per entendre què va fer Ferrari diumenge a Austin. Desprecintar la caixa de canvis de Felipe Massa per forçar els comissaris a sancionar-lo amb cinc posicions i aconseguir que Fernando Alonso canviés de costat de la pista per tenir més tracció al relliscós asfalt texà. Van aprofitar una norma pensada per premiar la fiabilitat per aconseguir un benefici d'un altre tipus. Perquè Massa tenia el canvi en perfecte estat.

Dit això, si Alonso guanya el títol a Interlagos gràcies a aquesta decisió –com que és legal, com les ordres d'equip, Ferrari no se'n va amagar– serà un títol completament legítim. Tot l'equip està facultat per aprofitar el reglament per alterar un resultat o crear les condicions propícies i si no ho fa, és perquè no vol. Però si el campió és l'asturià, no podrem deixar de recordar que l'any 2010 Christian Horner no va donar cap instrucció per afavorir Mark Webber i Sebastian Vettel i va estar a punt de perdre el títol perquè Alonso va arribar líder a l'última cursa. Red Bull va ser més subtil que la Scuderia. Li va parar una trampa i Ferrari va mossegar l'ham vigilant un Webber endarrerit mentre Vettel volava cap a la victòria i el títol. Tots els títols valen igual però, permeteu-m'ho, per mi encara hi ha categories.