Les eleccions (també) de les seleccions
de l'Estat espanyol ja estan en marxa i si el procés sobirà avança, preparem-nos, que no hem vist res
Diumenge el poble de Catalunya farà el primer pas de transcendència per exercir la plena sobirania. Això, que ho sap fins i tot el celtibèric més carpetovetònic, serà el punt de partida d'un procés que ens ha de portar a decidir per nosaltres mateixos com ens organitzem i quines prioritats tenim, que ja ens hem fet grans. Volem exercir el dret de prendre decisions, d'encertar-la, d'equivocar-nos si no en sabem més, de caure en els mateixos vicis que els espanyols i de rectificar per nosaltres mateixos. Que no s'hagi d'equivocar ningú en nom nostre.
Aquesta aspiració de normalitat topa cada dia amb un reguitzell de crítiques, desqualificacions, entrebancs legals, mentides, amenaces i fal·làcies. Fa una setmana que ha entrat en escena el joc brut, protagonitzat per un dels altaveus més potents de la caverna mediàtica, el diari El Mundo. Les clavegueres de l'Estat estan en marxa i Artur Mas, el candidat de CiU a la reelecció, n'ha estat la primera víctima. Però preparem-nos, que si el procés avança, no serà l'última. L'estratègia de guerra subterrània serà una constant, i en això, un estat té la partida guanyada, perquè el joc brut és un recurs que li és propi. Nosaltres no en podem fer. Només ens podem defensar per les vies legals. Com van fer ahir la Plataforma Pro Seleccions i la Unió de Federacions Esportives Catalanes (UFEC) demandant l'Estat espanyol al Tribunal Europeu dels Drets Humans per violació de drets fonamentals contra les federacions i seleccions esportives catalanes. Moviment olímpic a part, tothom sap que el món de les federacions esportives es regeix pel dret privat. És a dir, que no hi hauria d'haver obstacles més enllà dels seus propis estatuts perquè les federacions internacionals admetin les federacions catalanes allà on hi ha també les espanyoles. Per què no se n'ha admès cap, més enllà de la de bitlles? Perquè les clavegueres –en diuen diplomàcia, quina aberració– funcionen.
Quin contrast de procediments. Catalunya ha de recórrer a un tribunal de drets humans mentre el seu president pot ser acusat impunement de corrupte sense que hi hagi cap dimissió. Ni la més mínima explicació. Deu ser tan inconfessable que l'estat de dret no la resistiria.
Diumenge, tot això ha de tenir un pes. Com el dèficit fiscal, l'asfíxia financera, les retallades, la invasió competencial, les burles diàries, la persecució a la cultura i la llengua, la falta d'inversió, l'incompliment sistemàtic del marc legal, la deslleialtat institucional i l'ínclita delegada del govern espanyol i la seva fixació per perseguir tota dissensió. Tampoc podem perdre de vista l'immens potencial simbòlic de l'esport. Dia a dia es demostra que les ambigüitats del PSC sempre cauen del costat de la seva obediència espanyola. L'últim que volen el PP i C's és la internacionalització de l'esport català. De la resta, trieu, remeneu i voteu.