El campió de la F-1 és Sebastian Vettel. Amb tots els honors, amb tot el mèrit. Fernando Alonso ha quedat molt a prop, a tres punts, la diferència que hi ha entre el segon i el tercer d'una cursa. Si l'asturià fos el campió també hauria merescut tot el reconeixement i tots els honors. Des de l'entorn d'Alonso s'intenta devaluar el títol de Vettel atribuint-lo a la superioritat tècnica del seu monoplaça i fent-lo passar per un pilot trampós que té carta blanca. No és just, ni amb el pilot ni amb un campionat vibrant i ple d'alternatives. Vettel ha fet curses memorables, tant si ha liderat totes les voltes com si ha hagut de remuntar des de l'últim lloc (Abu Dhabi) o el sisè lloc al Brasil. Ha estat víctima de dues retirades per l'avaria de l'alternador, una peça que en la F-1 és fiable al cent per cent. I el seu cotxe, que ha acabat l'any regnant, a l'estiu era menys competitiu que el Ferrari. Alonso lamenta els dos abandonaments per accidents sense culpa. Són les seves circumstàncies, diferents de les de Vettel. En realitat, ha estat un altre any apassionant, que els aficionats a la competició han pogut disfrutar amb la lluita de dos monstres del pilotatge. El desenllaç ha satisfet les expectatives dels seguidors. Als fanàtics de les banderes –en concret, d'una– ja no els ha omplert tant.