Mentre CiU es debat entre un suport minvat i l'obligació de formar govern i ERC juga les seves cartes per coresponsabilitzar-se sense sortir-ne malparada com en els tripartits, ens assalta un dubte vital. Govern, per a què? Per arrencar el país a l'antiga –com feia la vella CiU, un estil beneït per amplis sectors empresarials, econòmics i mediàtics, que ara imploren un pacte indesitjable amb el PSC– o per llegir els resultats electorals com un reforçament del sobiranisme i accelerar el ritme dels processos? Mentre uns i altres s'aclareixen, vull posar de manifest que hi ha aspectes dels programes en què la discrepància no existeix i que, a més, tenen un suport popular tan transversal que no hi ha excusa per no posar-se en marxa.

Un dels que genera més unanimitat són les seleccions esportives, una reivindicació absolutament transversal. Si superposem el percentatge de vot popular del 25-N amb els resultats del sondeig difós per la Plataforma Pro Seleccions el setembre passat detectarem unes coincidències espectaculars. En aquell sondeig, es preguntava sobre el desig que Catalunya tingui seleccions esportives pròpies. Un 64,4% va respondre afirmativament, un 18,1% que no, un 15,4% no ho sabia i un 1,8% no contestava. No pot ser només casualitat que el 15,4% d'indecisos s'assembli tant al 14,5% de votants del PSC, que la suma del PP i Ciutadans (20,6%) calqui gairebé la dels que no van voler contestar o van respondre que no (19,9%) i que el sí (64,4%) sigui tan pròxim a la suma de CiU, ERC, IC-V i CUP (57,7%). S'ha de recordar que el 5,7% de votants no van escollir cap de les formacions que van obtenir escons i d'aquestes, només les que representen un 1% militen en l'espanyolisme.

Aquell sondeig, a més, xifrava la variable de transversalitat. Un 21% dels votants de CiU no estava d'acord a tenir seleccions pròpies –també és casualitat que la davallada de vot de la federació, del 38,4% del 2010 al 30,6 de diumenge, és just d'un 20%?–, però és que un 40% del votant del PSC i un 35% dels que van votar el PP volien seleccions.

Aquesta transversalitat reforça encara més la raó de fons de la reivindicació. A la vista de totes les dades és legítim concloure, per tant, que la voluntat expressada en aquell sondeig s'ha vist refermada en les eleccions. I que, per tant, el nou govern té un mandat clar. Hi ha prioritats –pagar les factures i la protecció social, per descomptat, les primeres–, però no són les úniques, i res impedeix treballar en més àmbits alhora. ERC marcarà en el full de ruta del futur govern continuar treballant pel reconeixement. Com a plasmació d'un ideari, em sembla perfecte, però em pregunto si val la pena. A còpia d'anys i de trompades hem après que, sense estat propi, calen moltíssims esforços per obtenir petits triomfs. Sense un estat propi, per les grans federacions, no hi ha res a fer. Som-hi, sense por.