Corro, aleshores no existeixo

Tenia 18 anys quan va ser coro­nada reina. De Suècia, en aquest cas, i en la pri­mera mei­tat del segle XVII. Era jove i sobi­rana i, és clar, els capri­cis li pobla­ven l'ente­ni­ment. També les inqui­e­tuds per saber. Per això no va parar ni dei­xar de dis­po­sar fins que Des­car­tes va acce­dir a viure en la seva cort. Per ins­truir-la i, si això ha estat mai pos­si­ble, per fer-la una sàvia.

I expli­quen les cròniques que a les 5 de cada matí con­ge­lat Des­car­tes, ja amb 52 anys, havia d'acu­dir a satis­fer les ganes de la reina Cris­tina per conèixer les més refi­na­des i moder­nes dis­qui­si­ci­ons. I que tot just qua­tre mesos després de sofrir el rigorós règim impo­sat, un mes de febrer, el pare del raci­o­na­lisme va dei­xar de pen­sar. Acos­tu­mat a un rellotge biològic tardà, a lle­var-se cada dia superat el mig­dia i a la benigna mete­o­ro­lo­gia holan­desa, els nous hàbits van anor­rear René fins que una pul­mo­nia va posar fi a la seva vida.

Fins fa uns 30 anys s'expli­cava així la mort del pen­sa­dor, i a pesar de les teo­ries que par­len ara que en rea­li­tat les enve­ges de la cort van arre­bos­sar-lo d'arsènic, l'exem­ple per­sis­teix perquè explica mol­tes coses. L'home que va dis­sec­ci­o­nar el món amb l'única ajuda del seu ente­ni­ment, enter­rat per un mal refre­dat.

Pau Gasol fa molts anys que juga a bàsquet i el seu habi­tat, on s'ha fet un nom, és a tocar del cèrcol. Però des de fa uns dies l'aler pivot català veu tron­to­llar el seu món, fins ara nítid i clar. Corro, ales­ho­res no exis­teixo és avui la línia que traça el seu calen­dari. Pau comença a tenir una edat i, més relle­vant que els anys, un cos cas­ti­gat. Un xassís ero­si­o­nat per la immen­si­tat del seu talent i les deman­des de tem­po­ra­des sense prin­cipi ni final: fase regu­lar, play-off, cam­pi­o­nats de selec­ci­ons, pre­tem­po­ra­des, fase regu­lar... i sant tor­nem-hi. Sado­llat d'èxit, adu­lat i entro­nit­zat perquè s'ho ha ben gua­nyat, Mike D'Antoni vol ara que canviï el seu joc. L'italià ni és jove ni la seva teo­ria ofen­siva dels seven seconds or less és un caprici, però es veu que, tot i no haver gua­nyat mai res, és sobirà.

Hi ha poques coses en què la una­ni­mi­tat sigui encara una carac­terística. Que la pilota no enga­nya n'és una. Que el bon entre­na­dor és el que uti­litza el sis­tema que millor s'ade­qua als juga­dors que té pensàvem que n'era una altra. Però es veu que no. No a Los Ange­les ni als Lakers. Una plan­ti­lla expe­ri­men­tada, amb molts anys i encara més par­tits i que D'Antoni vol trans­for­mar en una màquina de córrer. Un entre­na­dor que un dia va entre­te­nir el per­so­nal jugant a 115 punts i sense pivots dia sí i nit també, té aquí carta blanca per impo­sar el seu sis­tema en un equip amb qua­li­tat, però gas­tat, i amb dos pivots com dos cam­pa­nars.

Pau Gasol és juga­dor de bàsquet, no pas un atleta. No ho és perquè córrer no ha estat mai una de les seves pri­o­ri­tats a la vida. Kobe Bryant va ser atleta i juga­dor de bàsquet, però d'això comença a no que­dar-ne ras­tre. Manté intacte el talent per ano­tar, és inne­ga­ble. Però física­ment el pati és avui ple de mai­nada que l'iguala o el supera. Arriba una edat en què l'eco­no­mia dels esforços és la res­posta a mol­tes pre­gun­tes, també per als més grans.

Per molt que no hi hagi Steve Nash al camp, si D'Antoni, que després de nou par­tits es manté amb un rècord nega­tiu, insis­teix a córrer amb aquest equip i a fer jugar Pau Gasol lluny de l'ane­lla, la cons­ta­tació que fit­xar-lo va ser un error s'haurà d'impo­sar. I la per­cepció que Pau és l'ori­gen de tots els mals s'haurà de reconèixer malal­tissa i equi­vo­cada. O això, o tot ple­gat és un mise­ra­ble acte de figu­ració que es manté perquè la gerència de la franquícia cali­for­ni­ana, que va esco­llir D'Antoni, encara no ha tro­bat el millor com­pra­dor del juga­dor de Sant Boi.