José María Odriozola Lino, 73 anys, president de la Federació Espanyola d'Atletisme ara farà 24 anys. Diumenge va ser reelegit per 96 vots, per 44 de l'altre candidat, Vicent Añó. Reelegit tot i una contestació del món atlètic que va molt més enllà del típic soroll de qui munta una campanya de desprestigi. Amb Odriozola l'atletisme espanyol –en el qual no podem ignorar que hi ha obligatòriament el català– va tocar sostre i ha iniciat una caiguda en picat que fa tot l'efecte que no ha tocat fons i que la teoria del president encastellat descriuria amb precisió perquè es repeteix un cop rere l'altre. Mètodes antics, tècnics ajaguts a la poltrona, estructures federatives perfectament controlades. Podríem concloure que no hi ha tanta dissidència com volen fer creure, però ens equivocarem. El que hi ha és un sistema clientelista que al llarg de 24 anys ha arrelat tant que costa molt arrencar-lo. Els presidents els escullen les assemblees, un òrgan democràtic acceptat com a formalment impecable i fins i tot recomanable per garantir la governabilitat. És en l'elecció dels membres de l'assemblea, però, on hi ha la ruptura democràtica que dóna sentit al clientelisme. Una sèrie de mecanismes subtils basats en l'afinitat, en el favor, el suport, l'ajuda i la subvenció passades per garantir la fidelitat futura.

Carlos Gracia Fuertes, 71 anys, president de la Federació Espanyola d'Automobilisme des de fa més de 28 anys. Com Odriozola, diumenge el van reelegir per un nou mandat, en aquest cas per 39 vots contra els 31 d'un altre valencià, Manuel Aviñó. L'automobilisme estatal amaga sota el nom de Fernando Alonso un declivi absolut, del qual només sobresurten els Alguersuari, Molina, Juncadella, Sainz jr., Clos..., productes de programes privats, singularment els del Circuit de Catalunya. Amb tot, el gran retret que se li fa està relacionat amb la corrupció, tant en els processos electorals (fins i tot en una sentència del Suprem sobre les eleccions del 2005) com en la gestió del pressupost de la federació. Se l'ha acusat de gastar-se gairebé 3 milions d'euros del pressupost federatiu (7,4 milions) en sous (el seu supera els 120.000), viatges, propaganda i despeses de representació. Malgrat això, ha estat reelegit per vuitena vegada. Odriozola i Gracia, però, no són els únics que s'aferren a la cadira i ja constitueixen un problema de salut democràtica.

El 1984 el PSOE va aprovar el decret de federacions que limitava a tres els mandats dels presidents federatius. Ho va fer per treure del mapa algun darrer vestigi del franquisme, singularment el president de la federació de futbol, el català Pau (Pablo) Porta. Dotze anys més tard, el PP el va derogar, i així presidents com ara Gracia –afins al partit conservador– han pogut continuar fins avui. En ple segle XXI s'imposa recuperar un mecanisme de limitació de mandats, sigui dels presidents o dels membres de les assemblees que els elegeixen. Per pura regeneració democràtica. Ésimpossible que en 30 anys no n'hagi aparegut cap de millor.