Tots els canvis generen unes expectatives i, alhora, interrogants. Però, no es pot negar que, almenys a priori, el nou Top-16 fa patxoca, amb la garantia de partits d'altíssim nivell, entre els grans del vell continent una setmana sí i una altra també. Ni el que molts assenyalen com a un desavantatge (l'excessiva llargada, amb 14 partits) pot considerar-se com a tal perquè, segons el meu parer, rarament hi haurà equips despenjats per l'equilibri que s'hi pressuposa.

Amb aquest escenari, ningú vol arrencar amb el peu esquerre en aquesta fase de competició, que no permetrà distraccions. És per això que, els últims dies, el mercat ha entrat en ebullició. No tant pel nombre de fitxatges tancats, sinó pel rosari de rumors, oferiments i sondejos de clubs a agents, i a la inversa. I tot això, malgrat que encara hi haurà maniobrabilitat per fer incorporacions fins a principis de febrer a Europa. Evidentment, en la memòria col·lectiva, encara hi ha fresc el cas de l'Olympiacòs el curs passat. Va suar sang per superar la primera fase i, després d'apuntalar la plantilla –van arribar, de cop, Acie Law (Partizan) i Joey Dorsey (Baskonia)–, el seu grau competitiu va anar in crescendo a mesura que el torneig avançava. Fins al punt que el combinat dirigit per Duda Ivkovic va acabar guanyant el títol, en una remuntada èpica i absolutament inoblidable contra el CSKA, en la final a Istambul. Que els canvis s'adaptessin i l'equip assolís un grau d'alquímia perfecte és mèrit de la capacitat d'Ivkovic, però no se n'ha de fer dogma de fe. No ens enganyem: els èxits, per regla general, es gesten a l'estiu, quan treballen els directors esportius en la confecció de les plantilles. El millor exemple és el Barça Regal, que en les últimes temporades no ha fet cap canvi a mig curs a la recerca d'un salt qualitatiu. Ni tant sols va moure fitxa quan Chuck Eidson va lesionar-se dos mesos l'exercici passat. L'únic va ser el fitxatge d'Alan Anderson el curs 2010/11, i va ser motivat per la malaltia de Pete Mickeal, que li va impedir jugar la major part d'aquella campanya. Els fets li donen la raó perquè, els últims cursos, el gros de fitxatges que s'han fet abans d'encarar el Top-16 no han exercit ni de salvadors ni han tingut un paper preponderant. Per exemple, el curs passat, alguns van decebre sorollosament –en el cas de Nachbar (Unics) o de Mallet (Maccabi)– i els pocs que sí que van aportar individualment no van impulsar els seus equips, ni tant sols al play-off de quarts. Eren Lafayette (Efes) i Bremer (Milà).

Tots aquests precedents no han apaivagat les ganes de modificar els rosters, com ha fet el Panathinaikòs (arribades de Kapono i Gist, i sortides de Kitchen i Panko), el Besiktas (fitxatges de Nalga i Ewing) i el Caja Laboral, reforçant el seu punt dèbil, la direcció de joc, amb la incorporació de Cook, lliure després que el Milà quedés eliminat prematurament. D'altres, que ja han ofert bones prestacions, han volgut polir detalls, tal com han fet el Maccabi, amb l'arribada de Darko Planinic, i l'Olympiacòs, sempre atent a les oportunitats de mercat, que s'ha fet Xermadini i disposa d'un center com Déu mana. En tot cas, ja és prou significatiu que alguns dels equips que millor consistència han ofert en la primera fase hagin decidit, de moment, no tocar res, com ara el Zalgiris, el Madrid, el CSKA i el mateix Barça Regal que, a Europa, acredita el millor balanç, juntament amb el campió rus (9-1). S'ha de veure quin dels camins és el que conduirà al títol, si bé em decanto pel d'aquests últims ja que, a més, porten avantatge respecte de la resta quant a cohesió. Això, és clar, si les lesions els respecten.