Tu ‘zlataneges' una mica, xaval

Zla­tan Ibra­hi­mo­vic és geni i figura de cap a peus, una cosa que, mirant la seva alçada, sig­ni­fica una extensió prou gran. El suec més poc suec que hem cone­gut és una mena de fut­bo­lista que si no existís l'hau­rien d'inven­tar: con­den­sació estra­folària, a l'estil de l'increïble Hulk, d'un con­flicte etern i cor­rent en el món del fut­bol. Un con­flicte que ha anat arros­se­gant pels clubs per on ha pas­sat: des d'aquell llunyà Ajax del 2001, en què, ja a l'inici de tem­po­rada, és san­ci­o­nat per cla­var un cop de colze a un defensa, fins, després, a la Juven­tus, l'Inter, el Barça, el Milan... i ara el PSG. Massa equips per a un juga­dor de tanta qua­li­tat però que ha tro­bat a fal­tar una certa con­tinuïtat. I nor­ma­li­tat. Pot­ser per això no ha estat exac­ta­ment el nou Marco Van Bas­ten que deien que havia de ser.

A París ha tor­nat a escam­par el seu caràcter volcànic. Al novem­bre, va cla­var els tacs a l'estómac del por­ter del Saint-Étienne, per la qual cosa li van caure dos par­tits de sanció. L'última ha estat fa poc, en un par­tit con­tra el Lió, en què va tre­pit­jar el cap i la mà d'un con­trin­cant. L'inci­dent va indig­nar el pre­si­dent del Lió, Jean-Mic­hel Aulas, que va assa­jar una defi­nició apro­xi­ma­tiva del per­fil d'Ibra: “És un gran fut­bo­lista, però com a per­sona és un des­propòsit.”

Aquests dies de copi­o­sos àpats i tot­hom cla­vat a taula, és una temp­tació ima­gi­nar Ibra en un tec nada­lenca. A una li agrada dei­xar volar la ima­gi­nació i una punta d'iro­nia, que va bé per fer bai­xar. Ibra deu ser l'encar­re­gat d'obrir el cava i fer rebo­tir el tap en alguna copa o en algun cap pel camí? Pot­ser com­pleix el clixé del que sem­pre acaba enfa­dat per algun comen­tari que l'ha ofès? És qui explica els acu­dits dolents? O els records més trem­pats? O tal vegada repassa abran­da­da­ment l'actu­a­li­tat del país?

Segur que aques­tes fes­tes, a la taula de can Ibra­hi­mo­vic, es par­larà del verb que acaba d'encu­nyar: zla­ta­ne­jar. L'acadèmia de la llen­gua de Suècia, aquell país que dóna els pre­mis Nobel, ja admet aquesta paraula com un verb amb sig­ni­fi­cat: ‘domi­nar amb força'. La cosa ve dels gui­nyols fran­ce­sos, que el van posar en dansa per refe­rir-se a la capa­ci­tat de Zla­tan de “domi­nar dins i fora del camp”. Pot­ser a taula, la família Ibra farà broma de les raons i potència del verb i del seu ins­pi­ra­dor. Ja me l'ima­gino, el fut­bo­lista, a l'hora dels tor­rons i el cava, mar­cant múscul còmica­ment amb els braços de Hulk. Després, aquell cosí llunyà que apro­fita les tro­ba­des nada­len­ques per recap­tar infor­mació, li pre­gun­ta­ra­ria si com­par­tirà ves­ti­dor amb Cris­ti­ano Ronaldo, si és veri­tat que el PSG el vol fit­xar. Ales­ho­res Ibra can­vi­a­ria el posat, sor­rut de cop, i li res­pon­dria: “Em sem­bla que tu ja vols zla­ta­ne­jar una mica massa, xaval. I em sem­bla que aquest Cris­ti­ano també zla­ta­neja sem­pre que pot.” El to crei­xe­ria d'inten­si­tat fins a bra­mar: “I aquí l'únic que zla­ta­neja sóc jo!” La seva ria­lla exa­ge­rada faria escla­tar en ria­lles tota la taula.