Que qualsevol temps passat va ser millor és, en el millor dels casos, un tòpic, quan no el signe d'un immobilisme sense sentit. Si Narcís Monturiol –tot un visionari del segle XIX– pogués comprovar què fem amb internet, amb els satèl·lits i amb les imatges, no entendria de cap manera que hi hagués pel·lícules en blanc i negre. Ve a tomb perquè, aprofitant que fa 25 anys que Carles Mas va obtenir la primera victòria d'etapa d'un pilot català al Dakar, a la generació que supera els 40 ens ha entrat aquella mania tan típica de glorificar i mitificar els pilots (Mas, Arcarons, Porcar...) i el Dakar d'abans, definits com una mena de superhomes sotmesos a dues setmanes de tortura constant en comparació amb les comoditats actuals.

Sí, és cert que en els anys vuitanta et podies perdre, no veure un helicòpter en dos dies i estar oficialment desaparegut. Sense mòbils, sense GPS, sense receptor de ràdio... Mapa, referències visuals i brúixola. Tres setmanes de cursa i sovint, etapes anul·lades per poder reagrupar mitja cursa escampada pel desert en aquelles etapes marató de dos dies sense assistència al final del primer. Els últims anys a l'Àfrica, això ja no passava, i a l'Amèrica del Sud és impossible. Fa temps que les balises marines per senyalitzar la posició d'un accidentat –que havia d'activar el primer que el trobés– han deixat pas a senyals GPS que s'activen automàticament si el sensor detecta una desacceleració pròpia d'un accident.

Avui dia tot se sap. Ja no li poden robar –o no va ser un robatori?– el cotxe a Vatanen, ni una moto pot arribar al final d'etapa carregada en un camió sense que ningú se n'adoni. Ni tan sols et poden deixar una roda de recanvi d'amagatotis. Tot està controlat, tot està professionalitzat.

L'altre element que mitifica el Dakar són els morts. N'hi ha –l'any passat, en la primera etapa–, però el degoteig d'accidents amb víctimes de fa vint i trenta anys violentaria tant els estàndards de seguretat que tots exigim avui que la cursa ja s'hauria cancel·lat.

El Dakar antic era una aventura, fins i tot per als equips oficials. Es corria quan es podia, però per molts llocs simplement es passava. Avui, tota la tecnologia que s'ha aplicat a la competició ha servit, d'una banda, per fer-la més segura, però de l'altra, més exigent. Avui no es corre quan es pot, es corre sempre. Perquè els cotxes –i les motos– estan molt més ben preparats i ho admeten, i abans es trencaven. Córrer més, córrer sempre genera un estrès i un desgast mental que fa que els guanyadors ja no són els que troben primer el pas de Nega –aquell mític indret del Níger que decidia la cursa fa 25 anys–, sinó els que saben anar sempre de pressa sense cometre errades. Quinze dies, un rere l'altre. Després d'haver pujat als Nissan Patrol d'aquella època i al Mini de Nani Roma, sé de què parlo. El Dakar ha canviat molt. Excepte en la duresa. Però és dur d'una altra manera.