La particularitat ianqui en el tracte amb els seus mites és genuïna. Els situen en un pedestal, els mimen fins a l'extenuació –amb aquell deix de pompositat tan característic– i no escatimen elogis a les seves heroïcitats. Formen part de l'orgull patri, també els esportistes que han ajudat el país a jerarquitzar alguna disciplina en l'ordre mundial. Lance Armstrong era un d'ells; l'home dels set Tours, que va superar el càncer per erigir-se en ciclista llegendari.

Però per a una societat que prioritza el quedar bé, les bones conductes i els valors de cara a la galeria, no val tot. Ni que siguis un dels més grans. És per això que, arran de la confessió de dopatge feta per Floyd Landis el maig del 2010, les autoritats nord-americanes van estirar del fil. En especial, la Usada (Agència Antidopatge dels EUA) que va persistir sense descans i, a poc a poc, va trobant evidències que comprometien Armstrong. Tant és així que, l'agost del 2012, l'exciclista, fatigat de negar les acusacions de dopatge (o el que s'ha vist més tard, la veritat), va desistir de defensar-se. Ni la seva sanció per a tota la vida, ni la pèrdua dels seus títols van fer que caigués la reputació al seu país. La majoria encara el consideraven un lluitador infatigable, la persona capaç de superar qualsevol adversitat –fos una malaltia o prova ciclista– i obtenir l'èxit. El Livestrong que professa la seva fundació. Això, fins que les respostes fredes i taxatives a les preguntes d'Oprah Winfrey en l'entrevista que se li va fer fa una setmana a casa seva, a Austin (Texas), ho van desmuntar tot. No va desllorigar la trama més sofisticada de dopatge en el ciclisme –molts detalls van quedar enlaire i algunes persones, lliures de pecat, en una intervenció molt calculada–, però la mentida l'ha fet baixar de l'Olimp en què el tenia la societat del seu país (i la resta del planeta) per enviar-lo directament al purgatori.

Que ningú es pensi, però, que tot s'acaba aquí. A l'adéu de patrocinadors per la por de veure's esquitxats, s'hi afegirà la insistència del govern nord-americà que, al seu moment, va apostar fort per Armstrong. Seus van ser 30 milions de dòlars a patrocinadors (US Postal) i ara en podria exigir el triple en danys i perjudicis, en concepte de frau. Cap pietat ni immunitat per qui és o el que representava. El càstig a la mentida és implacable, també per un conciutadà. Han anat molt més enllà del que ha fet, per exemple, l'UCI (Unió Ciclista Internacional). I tampoc sorprèn que el gros de rivals de l'època no s'hagin acarnissat amb el nord-americà, excepte en casos aïllats com el d'Óscar Pereiro, guanyador per accident d'un Tour i ara tertulià de Punto Pelota. Molts ja fa temps que estan enfangats fins a les orelles, relacionats amb algun dels casos descoberts, i d'altres prefereixen no aixecar la llebre i no criticar. No fos cas que, com a Armstrong, uns anys més tard, l'hemeroteca o els arxius audiovisuals els deixin en ridícul.

Em crida tant l'atenció actitud de la Usada en el cas Armtrong com el de les autoritats espanyoles en el famós positiu d'Alberto Contador. El ciclista de Pinto, un dels factòtums de l'esport espanyol en l'actualitat–amb de Pau Gasol, Nadal i Alonso–, va donar positiu per clenbuterol en una mostra durant el Tour del 2010. Contador va atribuir-ho a un filet en mal estat per defensar-se. La classe política i l'Agència Estatal Antidopatge (AEA) van donar-li suport, i la federació espanyola el va absoldre. Tots el van defensar, fins i tot al TAS. I els mitjans de comunicació més frívols es van dedicar a buscar l'amo del filet. Ningú, ningú va fer servir això per intensificar el control a aquesta lacra. Mentre als EUA la insistència és màxima, aquí es destil·la falta de vigor i determinació amb el dopatge. I, de casos, n'hi ha hagut molts. No fos cas que algú caigués de l'altar.