La gasolina que ens fa córrer cada dia
La Federació Catalana de Motociclisme va presentar ahir les línies generals de la primera temporada que ha pogut planificar el nou president, Josep Abad. L'acte no va ser gens multitudinari, però als nous gestors federatius se'ls veu contents. Perquè dissabte passat –dakarians i algun pilot de velocitat a part– van aconseguir que la flor i nata del motociclisme català els acompanyés en l'entrega de premis 2012. Perquè són una de les poques federacions sense deutes i amb marge de maniobra. Perquè poden presumir –tot i l'irrefrenable corrent espanyolitzador per part de patrocinadors i mitjans de comunicació– d'un reguitzell de campions del món (45 en 10 anys) com cap altre territori del planeta. Perquè gestionen 25 campionats, més de 300 activitats organitzades per 178 clubs i 9.000 llicències (el 60% del motociclisme de l'Estat espanyol) i perquè té el futur molt ben encarrilat amb 780 nens participant en copes i campionats de promoció.
En aquesta trobada gairebé en família es van anunciar les grans novetats per al 2013, i majoritàriament s'enfoquen a la promoció i a la pràctica esportiva. La piràmide competitiva ja funciona i si es manté la col·laboració imprescindible entre federacions –una de les claus dels èxits de les dues últimes dècades– continuarà funcionant. Però per qui comença, dues alternatives més en velocitat en forma de copes monomarca, amb motos idèntiques, gairebé de sèrie de Honda i Rieju, que permeten començar a competir en circuit amb un cost impensable anys enrere. La Challenge Rieju et deixa una moto a punt per competir per 4.300 euros. Afegeix-hi vestimenta, casc, llicència, inscripcions, un mínim de recanvis, alguna tanda d'entrenament i segur que per 10.000 euros els nens i joves d'entre 10 i 18 anys podran començar a aprendre. No vull trivialitzar. 10.000 euros és més del que cobren en un any molts aturats i molts que treballen. Però, fugint de demagògies, no és una xifra només a l'abast de rics.
Pràcticament a la mateixa hora, a Madrid, a la seu de la multinacional Repsol es presentava a bombo i platerets l'equip HRC del mundial de Moto GP format –ves per on– per dos pilots catalans, Dani Pedrosa i Marc Márquez. El poder de convocatòria de l'equip més poderós del món, la magnitud del desafiament –girar full després de Casey Stoner– i el magnetisme de Marc Márquez van propiciar un quòrum molt superior. Però Márquez i Pedrosa saben molt bé que són on són perquè van poder anar escalant graons d'una piràmide que tenia una base molt sòlida i que el talent que sorgeix per generació espontània –en uns llocs més que en d'altres, i Catalunya és un d'aquests indrets privilegiats– no va enlloc si no té –en aquest esport– polítiques de promoció i suport a la base que ajudin les sacrificades famílies. I d'això és justament del que més es parlava a l'acte de Barcelona.