No conec Joan Perar­nau, però sí Xavier Crespo, jus­ta­ment de l'època que era pre­si­dent del CH Llo­ret, i sem­pre em va sem­blar una per­sona intel·ligent. Per des­comp­tat, ignoro si un dels dos, cap dels dos o tots dos aca­ba­ran impu­tats, con­dem­nats, absolts o tot el con­trari. Però pre­ci­sa­ment perquè no ho sabem crec que és el moment de fer una reflexió sobre els danys de l'ope­ració Clo­tilde en l'esport.

El que sí que sé, perquè em consta, és que per ser pre­si­dent d'un club espor­tiu, o es té poca feina –tinc constància que no és el cas– i unes finan­ces molt sol­vents o bé es dis­posa d'una volun­tat de ser­vei social que costa dis­gus­tos de tot tipus, hores de son i de vida fami­liar. I que no es paga amb diners. El 99,9% dels clubs espor­tius de Cata­lu­nya fun­ci­o­nen gràcies a aquesta última moda­li­tat. I amb els vents que bufen, ja és gran cosa que con­tinuïn vius per enveja sana de molts altres ter­ri­to­ris que no tenen aquest tei­xit soci­o­es­por­tiu que és la mare de l'altíssim nivell que té Cata­lu­nya en gai­rebé tots els esports que toca. I en el cas del CH Llo­ret, no sobra recor­dar que és el club bres­sol d'Ivan Tibau, lle­genda de l'hoquei català i secre­tari gene­ral de l'Esport.

Ahir vaig sen­tir uns quants esga­rips de ter­tu­li­ans que des del des­co­nei­xe­ment i apel·lant a una escru­po­lo­si­tat que rat­lla el ridícul s'estra­nya­ven que Joan Perar­nau acceptés un taló de 30.000 euros com a patro­cini del club. Que no hagués fet pre­gun­tes. Que no l'hagués refu­sat. A vega­des penso que el xer­raire mediàtic pot ser molt eru­dit en segons què, però és un per­fecte igno­rant de la dura vida real, escar­xo­fat com està en un entorn ple d'elits.

No sé què dirà el jutge de Joan Perar­nau. O de Xavi Crespo. Però pel que fa a l'esport, si acon­se­guir un patro­cini a través de la gestió de l'alcalde ho comen­cem a asso­ciar obli­gatòria­ment a parau­les com sub­orn i cor­rupció –que sonen prou greus– ens tro­ba­rem que ningú voldrà ser pre­si­dent de cap club espor­tiu i que els pocs que encara gosin faran la viu-viu, fent pas­sar els anys sense cap ambició. No fos cas que un dia els emma­ni­llin.