Dies enrere estava remenant per l'hemeroteca digital del Mundo Deportivo, en què es poden consultar tots els exemplars antics d'aquest diari, quan em va cridar l'atenció el titular que hi havia en una plana: “Cal suprimir la televisió en directe.” Era el diari del 24 de febrer del 1984 i es tractava d'un article del periodista i escriptor anglès Brian Glanville, que durant anys va col·laborar amb el rotatiu barceloní. Glanville, que ara te 81 anys, va ser una de les veus més prestigioses del futbol anglès durant dècades i va treballar a la BBC, a The Sunday Times, a The Guardian i a la revista World Soccer, a més de col·laborar amb diversos mitjans internacionals.

En aquest “Cal suprimir la televisió en directe”, Brian Glanville defensava quelcom que es podia defensar fa quasi trenta anys, però que ara resulta inversemblant: que no s'havien de fer partits de futbol per la televisió. Segons explicava, aquella temporada 1983/84 va ser la primera en què es van començar a fer partits de la lliga i la copa anglesa en directe tot sovint. No cada jornada, però tot sovint. I segons Glanville, aquestes retransmissions no aportaven res al futbol. Tot al contrari, demostraven que la televisió només podia fer interessant el futbol “canviant-lo, comprimint-lo i desvirtuant-lo” i que el futbol televisat “no era autèntic i mai podria ser-ho”.

Brian Glanville no parlava pas de diners. De fet, el febrer del 1984, encara hi havia professionals, amateurs, falsos amateurs, amateurs d'estat als països de l'est d'Europa i encara havia d'arribar l'èxit econòmic de la gestió privada dels Jocs Olímpics de Los Angeles que obriria una nova era en el món de l'esport. Glanville parlava de tradició, d'ambient, de veure, viure i escoltar ambients, sons, olors... Tot allò que hi ha en un estadi i no al menjador de casa, davant la tele. També parlava de la visió parcial del camp i del joc que ofereixen les retransmissions, del fet que la retransmissió dels partits no atreia nous aficionats i sí que els treia dels estadis, ja que es creava una gran massa de públic que mirava els partits, però que no eren aficionats al futbol. Fins i tot es queixava de l'inici del provés de canviar les zones d'espectadors drets i apilonats per seients individuals.

Penso que el pas del temps deuria fer canviar l'opinió de Glanville sobre el futbol televisat, tot i que sempre és interessant recordar, trobar, analitzar punts de vista que era ens semblen tant anacrònics. Hi ha un punt, però, en què caldria donar la raó al ja veterà periodista anglès: la televisió pot acabar convertint un partit de futbol en alguna cosa molt diferent del que els espectadors han vist a l'estadi. Cada setmana, quan l'àrbitre de torn xiula el final d'un partit, en comença un altre que només han captat les càmeres de televisió. L'exemple més recent, l'últim clàssic. M'agradaria saber què en pensa Brian Glanville de tot plegat.