Marc Márquez és un pilot sensacional. Dani Pedrosa, també. Márquez és bicampió del món amb 20 anys. A aquesta edat, Dani ja en tenia tres, i aquí s'ha quedat vuit anys després. Márquez té aquest posat de nen adorable, aquesta rialla permanent i espontània de fill ideal de totes les mares catalanes que Pedrosa no ha aconseguit mai, ni quan justament ell i la seva mare protagonitzaven un anunci de Cola-Cao. Va a caràcters, però és innegable que fora de la pista no hi ha empat. Guanya Márquez per això que se n'ha dit empatia. És així, i per molt que s'hi esforci Pedrosa –ara més relaxat i somrient–, costa molt de canviar. També l'entorn que ha envoltat l'un i l'altre és diferent, perquè Emili Alzamora i Alberto Puig no tenen la mateixa manera de fer.

Dic tot això perquè, ara que s'han enfilat per primer cop a la mateixa moto, ara que competiran al mateix equip, en la mateixa categoria i es trobaran cos a cos a la pista, les comparacions seran constants. En pocs mesos sabrem si m'equivoco, però el nas em diu que Márquez en farà molta via de posar-se a l'altura del seu experimentat company d'equip. Lluitarà pel podi des del primer dia. Pugnarà per guanyar en qüestió de pocs grans premis. Una altra cosa és que pugui lluitar pel campionat (però a veure qui és el valent que el descarta). En condicions normals, però, l'home de Honda en la lluita pel títol aquest 2013 serà Pedrosa. I malgrat tot, detecto un risc important que no siguem del tot justos amb un hipotètic Pedrosa campió. Que si ja ha gastat vuit intents, que si Stoner no hi és i Rossi va de baixa, que si Márquez és el futur. I si no guanya, ai. Que Márquez sigui el seu brillant company d'equip ha de servir per reivindicar Pedrosa. El que no és normal és que en set anys un pilot del seu nivell, talent i experiència no hagi pogut mai guanyar el títol. Que no sigui normal no implica que sigui inexplicable. Per mi la raó és claríssima, i derivada de com n'ha estat de dura la relació del pilot vallesà amb l'asfalt. Per sort, sembla una fase superada, però durant anys i panys cada cop que ha caigut s'ha fet mal. Algunes vegades, molt de mal. Per això li ha costat entrar en el cos a cos. Per això no s'ha deixat anar com Lorenzo. O Com Márquez, tot i que el cerverí també va madurar de cop ara fa justament un any amb aquella preocupant lesió ocular.

Marc Márquez és un fenomen. Tots pensem que serà campió de Moto GP més aviat que tard (diguem-ho tot, també ho pensàvem de Pedrosa, a qui també jutjàvem com un fenomen de les pistes). Però les primeres voltes de Márquez a Moto GP no demostren res més que és un pilot molt ràpid i que aprèn de pressa. Pedrosa va fer més o menys el mateix i en el seu primer gran premi va ser segon. I no vull comparar, al contrari. Vull il·lustrar que els paral·lelismes mal entesos no li faran cap bé al més jove i que seran sempre injustos amb el més veterà. Que, a més, no va pel món amb un somriure d'orella a orella.