Haver d'escriure 362 dies l'any té els seus riscos, entre els quals hi destaca el de no filar prou prim a l'hora d'analitzar les coses amb perspectiva. I de no ser prou just valorant l'actualitat. D'equivocar-nos, vaja. Tinc la sensació que, com a col·lectiu –i m'adjudico la part que em correspon–, ens hem posat molt nerviosos amb la trajectòria dubitativa del Barça Regal des de l'octubre. No tant per constatar actuacions injustificables com en els partits contra l'Obradoiro i l'Estudiantes com per la temptació de redactar sentències taxatives i trobar infranquejables determinats obstacles que s'acaben sortejant un rere l'altre. Que les possibilitats que el Barça guanyés la copa eren ínfimes ho hem sentit i llegit. Que la victòria contra el Madrid en l'ACB va ser perquè Navarro es va disfressar de Superman, també. Xof. De peus a la galleda. El Barça es va equivocar en aquelles derrotes tant com els que han utilitzat aquells resultats com a pretext per donar la temporada gairebé per perduda.

Un cop fet l'acte de contrició, el Barça va reaccionar i va corregir el rumb fitxant Brad Oleson, un jugador completíssim com no ho són –per joves i immadurs, però per res més– dos dels homes que per reglamentació obligatòriament havien de formar part de les alineacions en els partits de lliga, Abrines i Todorovic. Condicionaven completament l'estructura de l'equip perquè hi havien de ser, però amb la dinàmica que tenia l'equip era complex donar-los minuts i una barbaritat atorgar-los alguna responsabilitat. Tot això ho soluciona Oleson.

La resta de la feina l'ha fet l'equip i Xavi Pascual. Són un equip que viu el bàsquet amb passió. És habitual veure algun jugador –normalment forà– que fa la mateixa cara quan perd i quan guanya. No és el cas del Barça actual. Quan es guanya tothom esclata i quan es perden els papers, tot són cares llargues. I aquest és un punt de partida magnífic. Han guanyat la copa, però aquest títol no els fa favorits a tot per si mateix. Ni una derrota contra el Madrid a quarts els hauria descartat. En la valoració del dia a dia passem massa d'un extrem a l'altre, i no hi vull contribuir.