Després dels episodis viscuts aquesta setmana a Can Barça entre avals, homenatges i aparició en escena d'expresidents i tota mena de personatges visceralment enfrontats, ja hem superat la sorpresa inicial per arribar a una conclusió pràctica: més val deixar-ho córrer, que entre bombers no ens aixafarem pas la mànega. Han estat tants anys d'escombrar mulladers pudents sota la catifa del club, que l'històric desori només s'arreglaria amb un drapaire que la fes desaparèixer mentre tothom es fa l'orni. Alguns asseguren, potser amb raó, que a la immensa majoria de la massa social li importen un rave aquests plets entre ambiciosos adversaris, que ells només viuen pendents de si entra o no la piloteta i es mostren més o menys feliços segons vagi l'equip. Argument de caire francament conservador, però a hores d'ara, mentre la gent demana ètica, honestedat i transparència a tot arreu, potser sigui encertat convertir el club en l'últim reducte d'aquell oasi català que mai va arribar a existir. Millor deixar les coses tal com estan o el Barça pot prendre molt de mal en el pitjor moment, just quan les coses, esportivament parlant, rutllen de manera rodona. Tan pletòrica com mai s'havia aconseguit abans en aquest endèmic cau de raons. Mai no hauríem pensat que algun dia acabaríem preferint les ombres i tenebres, els silencis i el despistar, però vistos i viscuts els esdeveniments d'aquests dies, és millor optar per xiular i dissimular, no fos cas que tot aquest safareig de tírries personals ens portés de tornada al camí del pedregar.

Per tant, deixeu els avals quiets, no reclameu res, deseu els expresidents, oblideu-vos del preu de traspassos i comissions que van enriquir uns quants aprofitats i que, en tot cas, s'estomaquin en privat aquells que s'odien visceralment, perquè no en traurem l'aigua clara. Però que, a la resta, ens deixin en pau, amb ulls només per Messi i la ment en blanc, si cal, que acabem de veure reaparèixer els pitjors fantasmes de bàndols i interessos creuats just quan l'equip ens tornava a demostrar la certesa històrica que mai falla: si a la gespa les coses van bé, tot rutlla al club. Per tant, fem l'orni perquè ens continuïn liderant jugadors i tècnics sense que ningú altre alci la veu ni pertorbi la tranquil·litat, convençuts que la resta només condueix al caos i no hi ha ningú al club amb corbata, abans o ara, lliure de pecat per llençar la primera pedra. De fer-nos l'harakiri, ni pensar-ne. Tant se val els quilos de porqueria que arrossegui la catifa, tant se val els odis africans que es professin els presents i els absents. A gaudir exclusivament del futbol o prendrem mal de valent, com ha passat sempre. I en tot cas, a votar quan toqui, si és que volem renovar l'aire.