El dilema del Bàsquet Manresa
Que les desgràcies mai vénen soles és una dita que a Manresa poden certificar. Perdre per sis mesos dos titulars en un espai de menys de cinc minuts i per la mateixa lesió seria raó de pes per fer un encàrrec a Método 3 si no fos que el moment del club no és per fer bromes. Al contrari, és moment de prendre decisions. Ras i curt, en un plat de la balança, fitxar jugadors sabent que difícilment es podran pagar i, per tant, dificultar tant la viabilitat econòmica que preveure el concurs de creditors com un escenari possible no sigui cap barbaritat. En l'altre plat, no fer cap operació amb cost, buscar novament un cop de sort amb algun bon jugador que surti de franc i si la providència continua sent esquiva, resignar-se i si el descens es consuma, assumir-lo amb la mateixa naturalitat que les últimes vegades que ha passat. Tota la resta sona a autoengany i el club és el primer que ho sap.
El dilema és important. Les conseqüències de prendre una decisió o una altra poden estendre's en un termini llarg. Però optar pel pla A (fitxar i gastar més enllà del que es té) implicaria trencar la disciplina autoimposada i acabar amb un rigor comptable que és el que li ha permès arribar fins aquí mentre d'altres s'hi han quedat. A més, els clubs que gasten el que no tenen introdueixen un element de competència deslleial claríssim respecte als seriosos. Passa a principi de temporada, quan el club A en té100 per oferir al jugador X i ve el club B, n'hi ofereix 110 i se l'emporta sabent que no pot pagar-ne més de 50. Però també passa durant la competició que els clubs que ho passen més magre esportivament s'embarquen en una fugida endavant que, si surt bé, causarà només una desviació pressupostària però si surt esportivament malament pot acabar en catàstrofe. No cal dir noms, només comparar les plantilles actuals dels equips de la part baixa de la taula a les de principi de curs i analitzar què valen els canvis que han fet.
Un moment dur que requereix el cap clar. Perquè, amb l'Andorra a punt de pujar de manera directa, el que s'ha d'evitar com sigui és l'últim lloc.