La victòria del DKV Borges Vall en la final masculina del campionat d'Espanya de tennis de taula per equips va trencar diumenge una ratxa de 25 anys en què cap equip català masculí havia aconseguit emportar-se el títol. Si algun dels jugadors, entrenadors, directius o aficionats del tennis de taula català que ens van deixar a la meitat de la dècada dels anys vuitanta del segle XX ressuscitessin ara i llegissin aquestes línies segur que no s'ho podrien creure o, si més no, pensarien que qui les signa s'ha begut l'enteniment.

La seva sorpresa i incredulitat estaria més que justificada. I la seva decepció seria grandíssima de comprovar que no es tracta de cap errada. Des que el CTT Atomic Bagà va derrotar La General de Granada en la final del campionat del 1988 que es va disputar a Sevilla i fins que el DKV Borges Vall ha fet el mateix amb el San Sebastián de los Reyes a Pontevedra, el tennis de taula català masculí ha fet la seva particular travessia pel desert a la recerca d'allò que va ser seu durant quatre dècades. Perquè des que el Tívoli PPC va derrotar el CN Palma en la primera edició del campionat d'Espanya de tennis de taula que es va fer a Barcelona el 1943 i fins que l'Spontex 7 a 9 va perdre contra La General de Granada el 1986 a Múrcia, tots els títols espanyols per equips masculins havien estat per a clubs catalans. En concret, 40 de seguits, els 40 primers. Dels 28 següents, tan sols dos, el del Bagà el 1988 i el del Borges el 2013, han estat per als catalans. Fa dues temporades, el Borges va guanyar la seva primera lliga, trencant una sequera de 25 anys. Les 25 primeres lligues havien estat per a clubs catalans.

El Borges ha estat campió amb un xinès Hu Bin i els dos millors catalans dels darrers anys: Marc Duran i Oriol Monzó. Tots dos han jugat en clubs de fora de Catalunya, en un èxode que té a veure amb aquesta falta de títols dels clubs catalans. I si van marxar, com d'altres abans, va ser per la manca de recursos dels clubs d'aquí davant el desplaçament de l'hegemonia del tennis de taula masculí cap a Andalusia. Una hegemonia basada en un fort treball amb el planter, igual o millor que el que es fa a Catalunya –els resultats en els campionats de promoció ho certifiquen–, però també amb un suport institucional i de les caixes –La General, Caja Granada i Caja Sur han estat equips campions–, diner públic o semipúblic, en definitiva, que aquí no ha existit i que ha fet que els clubs hagin sobreviscut amb patrocinadors privats. Quan l'aixeta pública s'ha tancat al sud i cadascú s'ha hagut de buscar la vida, han tornat els títols catalans. Casualitat? Feina ben feta? Saber viure en la realitat? Ningú sap com i quan acabarà aquesta maleïda crisi i com continuarà afectant l'esport. El tennis de taula l'ha patit i l'està patint, però mentrestant, l'equip de les Borges Blanques s'afegeix a la història del tennis de taula català.