El Madrid s'espolsa els complexos
El Madrid va celebrar la victòria al Camp Nou de manera desacomplexada, anímicament fastuosa, diria jo. I no puc amagar que ho entenc. És una qüestió generacional. Entre les lligues d'Evaristo i Luis Suárez –l'última, el 1960– i la de Cruyff van passar catorze anys. Per arribar a la de Venables (1985), onze més. I per sort, en cinc anys més va arribar la primera època hegemònica, amb el dream team. Qui hagi viscut aquelles dècades dels seixanta, setanta i primers anys dels vuitanta sap de què parlo. De temporades, una rere l'altra, que al desembre la lliga no la podia guanyar el Barça, només la podia perdre el Madrid. Anys en què el refugi de la copa i d'una victòria al Camp Nou contra l'etern rival consolaven la culerada. En aquells moments fins i tot pensàvem, erròniament, que aquests resultats –i alguna Recopa que queia de tant en tant contra equips discrets com el Fortuna de Düsseldorf o l'Standard de Lieja– curaven ferides quan, com a màxim, apedaçaven una temporada justeta.
Dic que entenc la sobreexcitació dels blancs perquè ara els passa el mateix a ells. Fer-se fotos després de l'1-3 al Camp Nou quan no acabaven de guanyar cap final, els titulars del madridisme de l'endemà (val més no adjectivar el “Toma, toma y toma” de l'As, que es descriu per si mateix) exterioritzen el patiment que han viscut, la gana que han passat aquesta gent (l'equip, els seus seguidors i la inefable Central Lechera) en els últims cinc anys. Han viscut acomplexats i, ara que poden, estan exorcitzant els seus dimonis.
En el dia d'avui, la possibilitat de guanyar la Champions –tan sols han de fer a Old Trafford el mateix que ahir al Camp Nou per continuar vius– no té cap importància. Haver eliminat el Barça de la copa i no trobar-se'l a la final els excita tant com la possibilitat d'aconseguir una segona victòria –estèril pel que fa al resultat de la lliga– demà. Com quan fa 30 anys el Barça salvava la temporada guanyant la copa i derrotant el Madrid.
L'opulència de l'estat d'ànim de la casa blanca és inversament proporcional a la del món blaugrana. Sempre. Vasos comunicants que, quan un puja, l'altre baixa. Aquell tòpic que deia que la crisi agafa el pont aeri té alguna cosa de cert. I per agafar plaça en aquest vol les dues pròximes setmanes són cabdals. L'escenari del Madrid hipotètic campió de copa i amb un balanç contra el Barça de tres victòries, dos empats i una sola derrota tindrà un valor relatiu si a Manchester el Madrid s'ha d'oblidar de la Champions i el Barça sap remuntar contra el Milan. Per contra, aquesta mateixa hipotètica copa i el mateix balanç en els clàssics prendran una dimensió més important si qui continua endavant en la Champions és el Madrid i no el Barça. Per això demà al Bernabéu, més que tres punts poc rellevants per a la lliga en relació amb el Madrid (amb l'Atlético és diferent) hi ha en joc aquest estat d'ànim positiu que ens convé que no acabi de pujar a l'avió.