Sibil·linament

El pòsit d'un cap de set­mana infaust ha dei­xat el Man­resa tocat de mort. Tan sols fal­ten onze par­tits per cloure la fase regu­lar i, avui dia, el Mad-Croc Fuen­la­brada –ara a tres tri­omfs i pen­dent de la visita a la seva pista– sem­bla l'únic objec­tiu a l'abast per evi­tar pre­ci­pi­tar-se al pou de LEB Or. Impos­si­ble? Desitjo que no pel bé que alguns indi­cis em con­vi­den a pen­sar el con­trari, que ja no hi ha res a fer.

No és que hagi per­dut la fe en el grup, ni en Jaume Pon­sar­nau. Ni de bon tros. Man­tinc tot el que vaig escriure en aquesta columna fa gai­rebé dos mesos, que es dis­po­sava de capa­ci­tat i argu­ments per sor­tir del pou. És clar que lla­vors no podia pre­veure que dos titu­lars es lesi­o­na­rien el mateix dia, la vigília d'un tram de calen­dari clau, con­tra el Fiatc Joven­tut al Nou Con­gost i a la pista del Lagun Aro. Amb tot, la res­posta de la plan­ti­lla, dels que que­da­ven –Creus es va estre­nar a Sant Sebastià, però aca­bava d'arri­bar i Davis tot just va ater­rar diu­menge–, va ser increïble­ment com­pe­ti­tiva. Va coman­dar tots dos par­tits, però se li van esca­par, com tants d'altres, en un final a cara o creu. Part de res­pon­sa­bi­li­tat, lògica­ment, és del col·lec­tiu, com a con­seqüència del neguit, la pressió i la res­pon­sa­bi­li­tat del moment. Però no tota. Em nego a fer car­re­gar aquesta mot­xi­lla al Man­resa en exclu­siva, i menys després del que va pas­sar al par­quet del Donos­tia Arena dis­sabte pas­sat. Amb 85-86 (37'), van xiu­lar dues fal­tes en atac (!) con­se­cu­ti­ves a Àlex Hernández –de llarg, el millor man­resà, qui por­tava la batuta–, que el van eli­mi­nar. Sense ell, els del Bages van per­dre el nord i van ser una presa sen­zi­lla de caçar per al Lagun Aro. No mal­pen­sa­ria si no fos perquè el trio arbi­tral sap moure's en els ambi­ents més calents –Arte­aga, Bultó i Pérez Niz sumen 54 cur­sos d'experiència en l'ACB– i si fos una acció even­tual. El pro­blema és que, una set­mana enrere, el Man­resa va veure com el cri­teri dels col·legi­ats can­vi­ava en l'últim quart con­tra el Fiatc Joven­tut. Els va per­me­tre endu­rir la defensa –una falta xiu­lada en sis minuts i va entrar en bonus en l'últim minut, quan el Man­resa ja s'havia des­mun­tat– i endur-se la victòria. I com aquests, alguns d'altres durant el curs que el club del Bages ha denun­ciat pels canals interns de l'ACB. Fins i tot fa algu­nes set­ma­nes, va ser el mateix pre­si­dent, Josep Vives, qui va alçar la veu. Però, els esforços han estat en va.

Què té l'ACB con­tra el Man­resa? Per què tant de fus­ti­ga­ment arbi­tral amb un equip que, a l'inici de curs, ja sabia que, sense ele­ments externs, les pas­sa­ria magres per con­ser­var la cate­go­ria? Sin­ce­ra­ment, no ho entenc. Com tam­poc entenc que el direc­tor gene­ral de l'ACB, Albert Agustí, afirmés en una entre­vista a aquest diari diu­menge pas­sat que “a diferència del pas­sat, els clubs ja no fan bar­ba­ri­tats”. O va acti­var el seu deix d'iro­nia, o real­ment no sap què està pas­sant en la com­pe­tició. Una com­pe­tició en què el Valla­do­lid ja ha uti­lit­zat dis­set juga­dors aquesta tem­po­rada, en què hi ha retards con­si­de­ra­bles en el paga­ment de les nòmines i en què un juga­dor (Hun­ter) s'ha negat a entre­nar-se alguns dies i a dis­pu­tar els dos últims par­tits com a pro­testa. I la situ­ació no s'arre­glarà a curt ter­mini perquè la pri­o­ri­tat del club és pagar els 4 mili­ons de deute que té pac­tats amb els cre­di­tors per als pro­pers set anys; si això no es com­pleix, sap que ha de bai­xar la per­si­ana. O també hi ha el cas del Lagun Aro, limi­tat de recur­sos a l'estiu –va renun­ciar a Europa– i ara fit­xant el que faci falta per sor­tir del pou. I a Man­resa, men­tres­tant, s'actua amb seny: es bus­quen mece­nat­ges per finançar fit­xat­ges i s'obté una cessió a cost zero. I perquè era impres­cin­di­ble. I a ells, que pre­ci­sa­ment no fan bar­ba­ri­tats, els estan mas­sa­crant i ero­si­o­nant de la pit­jor manera. La que fa més mal. Sibil·lina­ment.