Sibil·linament
El pòsit d'un cap de setmana infaust ha deixat el Manresa tocat de mort. Tan sols falten onze partits per cloure la fase regular i, avui dia, el Mad-Croc Fuenlabrada –ara a tres triomfs i pendent de la visita a la seva pista– sembla l'únic objectiu a l'abast per evitar precipitar-se al pou de LEB Or. Impossible? Desitjo que no pel bé que alguns indicis em conviden a pensar el contrari, que ja no hi ha res a fer.
No és que hagi perdut la fe en el grup, ni en Jaume Ponsarnau. Ni de bon tros. Mantinc tot el que vaig escriure en aquesta columna fa gairebé dos mesos, que es disposava de capacitat i arguments per sortir del pou. És clar que llavors no podia preveure que dos titulars es lesionarien el mateix dia, la vigília d'un tram de calendari clau, contra el Fiatc Joventut al Nou Congost i a la pista del Lagun Aro. Amb tot, la resposta de la plantilla, dels que quedaven –Creus es va estrenar a Sant Sebastià, però acabava d'arribar i Davis tot just va aterrar diumenge–, va ser increïblement competitiva. Va comandar tots dos partits, però se li van escapar, com tants d'altres, en un final a cara o creu. Part de responsabilitat, lògicament, és del col·lectiu, com a conseqüència del neguit, la pressió i la responsabilitat del moment. Però no tota. Em nego a fer carregar aquesta motxilla al Manresa en exclusiva, i menys després del que va passar al parquet del Donostia Arena dissabte passat. Amb 85-86 (37'), van xiular dues faltes en atac (!) consecutives a Àlex Hernández –de llarg, el millor manresà, qui portava la batuta–, que el van eliminar. Sense ell, els del Bages van perdre el nord i van ser una presa senzilla de caçar per al Lagun Aro. No malpensaria si no fos perquè el trio arbitral sap moure's en els ambients més calents –Arteaga, Bultó i Pérez Niz sumen 54 cursos d'experiència en l'ACB– i si fos una acció eventual. El problema és que, una setmana enrere, el Manresa va veure com el criteri dels col·legiats canviava en l'últim quart contra el Fiatc Joventut. Els va permetre endurir la defensa –una falta xiulada en sis minuts i va entrar en bonus en l'últim minut, quan el Manresa ja s'havia desmuntat– i endur-se la victòria. I com aquests, alguns d'altres durant el curs que el club del Bages ha denunciat pels canals interns de l'ACB. Fins i tot fa algunes setmanes, va ser el mateix president, Josep Vives, qui va alçar la veu. Però, els esforços han estat en va.
Què té l'ACB contra el Manresa? Per què tant de fustigament arbitral amb un equip que, a l'inici de curs, ja sabia que, sense elements externs, les passaria magres per conservar la categoria? Sincerament, no ho entenc. Com tampoc entenc que el director general de l'ACB, Albert Agustí, afirmés en una entrevista a aquest diari diumenge passat que “a diferència del passat, els clubs ja no fan barbaritats”. O va activar el seu deix d'ironia, o realment no sap què està passant en la competició. Una competició en què el Valladolid ja ha utilitzat disset jugadors aquesta temporada, en què hi ha retards considerables en el pagament de les nòmines i en què un jugador (Hunter) s'ha negat a entrenar-se alguns dies i a disputar els dos últims partits com a protesta. I la situació no s'arreglarà a curt termini perquè la prioritat del club és pagar els 4 milions de deute que té pactats amb els creditors per als propers set anys; si això no es compleix, sap que ha de baixar la persiana. O també hi ha el cas del Lagun Aro, limitat de recursos a l'estiu –va renunciar a Europa– i ara fitxant el que faci falta per sortir del pou. I a Manresa, mentrestant, s'actua amb seny: es busquen mecenatges per finançar fitxatges i s'obté una cessió a cost zero. I perquè era imprescindible. I a ells, que precisament no fan barbaritats, els estan massacrant i erosionant de la pitjor manera. La que fa més mal. Sibil·linament.