L'esclat de la bombolla del futbol és imminent. La llei concursal s'ha posat de moda fins al punt que s'ha hagut d'ordir una pirueta jurídica perquè el concurs de creditors no sigui una estratègia desesperada per no baixar. Quan els contractes de televisió deixin d'estar a preus precrisi, l'ensorrament serà general i allò tan pompós de la liga de las estrellas se n'anirà al carall. I aquest cop, en comptes d'acabar amb solucions ridícules com aquella lliga de 22 amb el Celta i el Sevilla repescats després d'un descens per no haver avalat el pressupost, s'haurà de ser sever, implacable. Un nyap com aquell avui no hauria de ser possible, però no les tinc totes, vist com estan de corrompudes les esferes del poder espanyol. Netejar és l'únic camí per recuperar la credibilitat d'un estat que –de moment i ens agradi o no– encara és el camp d'actuació de l'esport català. Però quan la porqueria està tan incrustada que es riu del detergent, s'imposa l'ús del dissolvent, que elimina el brut però també s'emporta part del que és sa.

València, Deportivo i Real Sociedad són tres exemples d'històrics que trontollen. No són els únics, però són flagrants. El València, castigat per la fallida construcció del seu nou estadi –les obres es van aturar el 2009–, que li havia de permetre liquidar deutes i afrontar els pagaments del nou recinte. Amb Bankia pel mig i la Generalitat valenciana –l'administració amb una desviació més alta sobre el límit de dèficit tolerat per al 2012– esdevenint accionista majoritari d'una societat anònima amb la cantarella tramposa de la importància que té el València per a la societat valenciana. Que una administració no pot ser propietària d'una societat anònima esportiva? Ja crearan una figura jurídica pantalla.

El Deportivo ja ha arribat al concurs de creditors i cada dia que passa els seus administradors troben més deutes i més mentides. Lendoiro fa 25 anys que presideix el club i és de l'escola de Jesús Gil, és a dir un paradigma d'opacitat. Sembla que el deute real del club és un terç superior al reconegut.

El cas de la Real fa olor de codi penal. Les martingales de José Luis Astiazarán ja no serien només el suposat pla de dopatge d'ara fa una dècada. No content de viure en un territori fiscalment privilegiat, Astiazarán hauria muntat una comptabilitat B per evitar pagar impostos, per oferir primes a tercers i per pagar sobresous més enllà dels que ja abonava a través d'empreses en paradisos fiscals. Tot això, entre el 2000 i el 2007. Presumptament, és clar.

Deia Alejandro Blanco –president del COE– que l'Estat espanyol no ho havia pogut fer pitjor en l'operació Port, en un acte de contrició per mirar de no perdre per tercer cop el tren olímpic de Madrid, i posava Itàlia i Alemanya com a exemples en contraposició a la falta de diligència espanyola per sancionar. A Blanco li aniria bé estendre el mea culpa a tot l'esport espanyol en general. Perquè em temo que el més gruixut encara no ha aflorat.