El principi de proporcionalitat
Un contracte de treball preveu drets i obligacions per qui contracta i pel contractat i, per tant, tothom que fa la feina amb professionalitat i honestedat espera que qui li dóna ocupació li pagui el que està pactat i quan està pactat. Aquesta regla sagrada en la segona meitat del segle XX ho ha deixat de ser en els últims anys i qualsevol ciutadà català en té experiència directa o pròxima. Deu anys enrere, no cobrar una nòmina era motiu de vaga en el sector privat i poc menys que de revolta sindical en el món públic. Sembla que Tony Gaffney, l'aler pivot de la Penya, viu d'esquena a la realitat de la primera crisi del segle XXI. Quan fa tres dies que l'empresa que et paga no ho ha fet però t'ha explicat que els diners hi són, que els té una fundació i que no els ha transferit com a conseqüència d'un conflicte polític, però que aquests diners no són l'objecte d'aquest conflicte, declarar-te en vaga és un dels teus drets. Però fer-ho només pot ser producte de plantejaments maximalistes: d'una desconfiança absoluta cap al Joventut –i si fos així estaria bé que n'expliqués els motius–, d'una molt mala anàlisi de la situació –seva o del representant– o simplement perquè té una oferta per marxar i busca un pretext per fer-ho. O això, o tota la plantilla són una colla de babaus que s'empassen els endarreriments un mes i un altre. No sembla aquest el cas, i la comprensió de la resta de jugadors –Corey Fisher és tan nord-americà com Tony Gaffney– ha deixat en mala posició Gaffney.
La desproporció entre l'actitud que ha pres el jugador i l'incompliment del club és evident. El mal ja està fet. L'esportiu el van minimitzar els companys guanyant a Múrcia, però la confiança del club l'ha perdut i és difícil de recuperar. És el torn de la Penya, que està obligada a prendre decisions respectant el principi de proporcionalitat que ha ignorat el jugador. I, de passada, podria aprofitar l'oportunitat que li ha brindat la rebel·lia de Gaffney per analitzar, vist el que va passar a Múrcia i l'actuació de Jordi Trias –un dels contractes més alts de la plantilla–, si fins ara ha aprofitat prou bé els recursos humans de què disposava.