A ben pocs els dirà alguna cosa el nom de Metalac Valjevo. Per ser sincer, jo tampoc en sabia gaire res més enllà que és un dels equips que formen part de la superlliga sèrbia. Allà, a cent quilòmetres a l'oest de Belgrad i en un club sense cap títol en el seu palmarès, hi disputarà el que resta de curs Vladimir Dasic. Lluny del màxim nivell, quasi en l'anonimat.

A priori, causa estupor que el seu agent no pugui col·locar-lo enlloc del continent europeu, un cop es va desvincular del Besiktas en una decisió motivada, a mitges, per falta de liquiditat –ja deuen tres mesos a la plantilla– i una decisió esportiva. El tècnic, Erman Kunter, no estava content amb ell, ni amb la seva actitud defensiva. L'últim motiu no és nou i amenaça d'estigmatitzar la seva carrera esportiva. Allà on ha anat ha deixat el pòsit negatiu de falta de compromís i d'escassa mentalitat d'equip, que acaben enfosquint el talent innat que té i el seu físic privilegiat. No és habitual un element de 2,08 m, que pugui ser igual de sòlid actuant tant d'aler com d'aler pivot. Però, les expectatives que va generar de jove al Buducnost li van alimentar un caràcter díscol que li ha fet més mal que bé. No és estrany que, des que en va marxar l'estiu del 2009 –va fitxar pel Madrid de Messina–, hagi militat en sis equips i en cap, més d'una temporada. Enlloc ha trobat el seu espai ni ha disposat de la paciència necessària per esperar que el seu rol secundari es convertís en important.

Recordo l'única vegada que l'he vist en viu. Va ser a l'Eurocamp de Treviso del 2010. Impressionava tant l'amplada de la seva esquena, com el menfotisme amb què es movia per una cita que, si bé era el tercer cop que hi participava, està cada any farcida de scouts de l'NBA i de directors esportius de clubs capdavanters europeus. Tant era així que, l'últim dia, es va despreocupar del joc i va decidir passar el matí a la piscina i passejar pel recinte de La Ghirada amb ulleres de sol i camiseta de tires com si es tractés d'un turista. No era d'estranyar que li costés trobar equip en la temporada següent. I així ha anat fent fins ara, obligat a refugiar-se en un equip desconegut per tal de no perdre to competitiu amb vista a l'europeu. I allà, com va fer l'estiu passat en la fase de classificació, guanyar-se la confiança d'algun club un altre cop. Com si es tractés d'un nouvingut a l'elit i no d'un jugador que el maig farà 25 anys. Fer un reset ara és complicat i, excepte un canvi impensable, el Dasic potencial mai serà realitat.

La de formació és una etapa primordial en el creixement de tot jugador i, eludir-la pot ser letal per molta qualitat que un porti de sèrie. No és el mateix l'etapa en categories inferiors, que el professionalisme. El salt cal fer-lo amb cura, sense presses, conscienciant el jove valor que és més convenient fer un pas sòlid que un salt al buit. I Dasic –com tants d'altres–, avesat a ser estrella en totes les seleccions, mai ha sabut assumir un rol d'home de complement i la seva immaduresa el porta a no deixar-se ensenyar, a tancar la porta a qualsevol aprenentatge i això, a la curta o la llarga, passa factura. Només cal veure com han accedit a l'elit altres projectes de cracs, com era Dasic (1988). En poso tres exemples, com Bojan Bogdanovic (1989), Kostas Papanikolaou (1990) i Nikola Mirotic (1991). Tots ja són realitats en l'Eurolliga i han anat fent camí a poc a poc. Els dos primers, tastant les categories FEB –van coincidir a LEB Bronze amb el filial del Madrid i Mirotic fins i tot va militar una temporada al Palència (LEB Or)– i Papanikolaou, creixent i passant dels 6,2 minuts de mitjana a l'Eurolliga 2009/10 als 23 d'ara, sempre amb l'Olympiacòs. I ara tots poden liderar equips capdavanters del Vell Continent, o més enllà. Casos meteòrics com el de Ricky són impactants per la seva excepcionalitat. Cal tenir-ho clar.