La superació de la ‘Navarrodependència'
de guanyar. Aquest és
un repte formidable, però inexcusable
La renovació de Joan Creus ha completat la definició de l'arquitectura bàsica de la secció de bàsquet del Barça que, com no podia ser d'una altra manera –tot i la temptació del canvi va existir la temporada passada– té un marcat signe continuista. Creus i Xavi Pascual– van agafar les regnes fa cinc anys i sobre les cendres del projecte d'Ivanovic i Savic van aixecar una proposta tan empàtica i tan guanyadora que els dubtes es van esvair ràpidament. Tota una victòria, sobretot en el cas del tècnic, un home sense experiència a alt nivell –però sí preparació i capacitat d'aprenentatge– sotmès a la sobrepressió associada al càrrec d'entrenador del Barça.
De l'equip que van construir Creus i Pascual l'estiu del 2008 a l'actual només hi ha un element comú, Juan Carlos Navarro. D'això es dedueix que Creus i Pascual han afrontat amb valentia la millora constant que requereix l'equip. I constata el valor de Navarro, un dels jugadors més determinants d'Europa, l'escorta amb més talent per anotar i un dels millors en lectura de joc. L'any 2008, Navarro tenia 28 anys. Ara és a punt de fer-ne 33 i té unes cames castigades per catorze temporades a l'elit. Fins ara no s'ha volgut perdre cap cita estiuenca amb la selecció espanyola, però ja no ho pot fer seguir tot. Aquesta temporada ha hagut de dosificar les seves aparicions. Ja no juga tots els partits. Aparquem, de moment, la discussió sobre la pertinència que hagi estat el club que el paga –i no la selecció espanyola– el perjudicat pels seus problemes físics i fixem-nos com, tot i la intermitència de Navarro, el Barça ha guanyat la copa, transita per l'Eurolliga amb una solidesa que fa por a tots els rivals i en l'ACB no hi ha cap dubte que quan hi hagi en joc les coses importants, serà competitiu amb el Madrid.
Al Barça –tant se val si parlem de futbol o de bàsquet– sempre es troba algun retret per fer-li. Ja s'ha vist abans del 4-0 contra el Milan. En el cas del bàsquet, fins i tot amb l'Eurolliga calenteta no se li va perdonar que perdés la final de l'ACB. Va amb la manera de ser de l'entorn culer. Anys enrere no agradava que Navarro acaparés tant la pilota, com si fos pecat tenir el millor d'Europa a la seva posició i destacar-lo. Increïble. Però en això també hi ha hagut evolució. Quant temps fa que ningú encunya neologismes com Navarrodependència, Juankisistema? El Barça juga més coral, amb pilota i sense, multiplica les variants, perquè Creus i Pascual saben que sense Navarro també s'ha de guanyar.
Creus, Pascual i Navarro tenen contracte fins al 2015, però el director esportiu i l'entrenador volen tenir l'equip preparat per si la seva estrella no hi és. Aquest és un repte formidable, però inexcusable. Jugadors d'aquesta dimensió no apareixen sovint i si el portes de fora i no ha mamat llet blaugrana poc després d'explotar aquí marxarà cap a l'NBA perquè a diferència del futbol –on pot somiar anar Messi més enllà del Barça?– en el bàsquet hi ha l'NBA. Digueu-me, si no, on us imagineu que estarà jugant Mario Hezonja d'aquí a quatre o cinc anys.