Gerard Piqué diu que no entén com hi ha catalans que volen que perdi la selecció espanyola. Em sembla que sí que ho entén, perquè coneix el seu país. Potser és que en comptes de dir que no ho entén volia dir que no ho comparteix.

Però per si de veritat no s'ho explica, no està de més recordar que la selecció espanyola representa l'estat que ens nega l'expressió com a poble. L'estat que combat –sovint amb mètodes inconfessables– tot intent mig reeixit de qualsevol federació catalana per ser reconeguda. És l'estat que torpedina tot intent d'organitzar tornejos amb presència catalana. Que s'apropia dels esportistes formats aquí sense fer-ne el més mínim reconeixement. L'estat que ens espolia cada any milers de milions d'euros dels nostres impostos, ens en retorna una quantitat ínfima incomplint les seves pròpies lleis, ens escanya econòmicament fins que ens obliga a demanar-los diners (sí, aquells que hem enviat i no ens han tornat) i a pagar-ne interessos. L'estat que connecta amb França l'alta velocitat amb 21 anys de retard, que té totes les carreteres nacionals desdoblades excepte la que travessa Catalunya i que casualment és la que té més trànsit i comunica amb Europa, que vol fer passar el corredor del Mediterrani per Madrid. L'estat de Gürtel, Bárcenas, Urdangarin i Corinna. Del Tribunal Constitucional, dels ERO andalusos, de Bankia, del deliri ruïnós del Madrid olímpic, dels aeroports sense avions, de Terra Mítica i de la subvenció clientelista infinita... Són raons de pes per no desitjar la victòria de les seves seleccions. Que estiguin plenes de catalans o de jugadors del Barça només és un element afegit que mortifica.

Dir el que ha dit Gerard Piqué no té el mateix sentit avui que fa 25 anys. Ara, la relació amb Espanya és insostenible. L'esport és més símbol polític que mai i sempre és utilitzat en una direcció. Catalunya no pot canalitzar positivament els seus sentiments perquè no té una selecció que la representi i passa a exercir la resistència contra qui li impedeix afirmar-se. A Piqué no li demanem que ho comparteixi. Ens conformem que s'estalviï de dir que no ho entén.

El 10 de juliol del 2010 un milió de catalans va sortir al carrer per repudiar la sentència que revocava la voluntat del poble català de tenir un nou estatut. Segur que entre aquest milió hi havia uns quants dels amics de Gerard Piqué. És possible que l'endemà tornessin a sortir a celebrar el triomf de la selecció espanyola en el mundial de Sud-àfrica. I és molt probable que l'Onze de Setembre de l'any passat tornessin a formar part de la marea humana més ingent que s'ha vist mai, que demanava un estat propi. I amb l'estat, seleccions esportives. Són les contradiccions d'un país que no s'ha normalitzat.

S'entén que Piqué jugui amb Espanya perquè si no ho fa, no té selecció que l'aculli. Per això, als que fem un esforç en aquest sentit ens costa entendre que Gerard Piqué hagi caigut en el parany de fer el joc als que no toleren la diferència i li volen mal quan exerceix de català.