L'hoquei sobre patins, com sempre
La gran polèmica de la setmana en el món de l'hoquei sobre patins ha estat la designació del Vendrell com a seu de la final a quatre de la copa de la CERS. O més ben dit, la no-designació de Vilanova. Els dos clubs catalans tenien el seu dret legítim a presentar la seva candidatura, tot i que els vilanovins semblaven els favorits, malgrat que el 2011 ja havia albergat la competició. Primer perquè el pavelló del Garraf té un major aforament, un aspecte a valorar tenint en compte que hi haurà tres clubs catalans. I després perquè l'anterior cúpula de la CERS va enganyar el Vilanova l'any passat. Tot estava emparaulat amb Carlos Graça fins que va arribar el Bassano amb un sobre de diners més gros. Els arguments del Vendrell, un club modèlic que en quatre dies s'ha enlairat a dalt de tot perquè fa les coses ben fetes, entraven en el terreny sentimental –el centenari del Club d'Esports Vendrell, no pas de la secció d'hoquei sobre patins– i també per la notorietat i efervescència que li ha atorgat guanyar la copa. La presència de Lluís Ferrer com a directiu –vicepresident– de l'organisme europeu i la seva vinculació directa amb el Vendrell, club en el qual juga el seu fill, pot haver estat també un element favorable als interessos penedesencs, encara que només sigui per empatia de la resta de directius votants. Ferrer va ser hàbil i va fer bé abstenint-se en la votació, però el seu paper de dolent de la pel·lícula –al Vendrell si guanyava el Vilanova o a Vilanova si s'imposava el Vendrell– era certament inevitable. El Vilanova diu que la seva oferta econòmica era millor, i el Vendrell no es pronuncia sobre aquest tema. El Vilanova diu que oferia l'allotjament de franc, aspecte que no era obligatori en les bases del concurs.
Per tant, l'actual CERS, amb una altra directiva nova de trinca tenia mala peça al teler. Al meu entendre, el problema és de base, de cultura d'esport minoritari i pobre que vol copiar els majoritaris i rics. Amb la crisi actual global, l'hoquei sobre patins no pot perdre el temps en batalles localistes promogudes pel mateix CERH –divideix i venceràs–, que una vegada per totes ha de prendre consciència que l'hoquei sobre patins se'ns està morint a les mans. Ni subhastes, ni sobres, ni hòsties. Ni tan sols un cànon. Qui vulgui organitzar una fase final que posi el pavelló, amb una normativa clara estipulada per l'organisme tant de capacitat com de prestacions –per exemple, la situació dels mitjans de comunicació, que a la copa d'Oviedo, pobrets, eren tan lluny que no veien ni la bola– que allotgi els jugadors en hotels dignes i que pagui també l'estada dels directius europeus –no cal que prenguin tota la família– i dels àrbitres. Tot plegat ja és un cànon suficient. En el pitjor del casos, si s'ha de pagar un cànon que sigui fix i prou, que sembla que els clubs lluiten per obtenir la concessió d'un xiringuito a la platja. Si tothom fa retallades no entenc per què aquests organismes arcaics no poden també fer-ne a l'engròs. Potser llavors no hi hauria tants candidats a ocupar-ne les cadires? Els darrers culpables, però, són els mateixos clubs, que l'única cosa que fan és queixar-se quan el vent no els bufa a favor i fotre-se'n quan li passa al veí. Amb el que li van fer l'any passat al Vilanova ja hi hauria d'haver hagut una revolució i deixar plantat el CERH. Tinc clar que això, però, és una utopia, perquè si els clubs catalans ja tenen una feinada a seguir una línia d'interessos comuns, aplegar en una mateixa idea els clubs europeus ja sembla ciència-ficció.