La gran polèmica de la set­mana en el món de l'hoquei sobre patins ha estat la desig­nació del Ven­drell com a seu de la final a qua­tre de la copa de la CERS. O més ben dit, la no-desig­nació de Vila­nova. Els dos clubs cata­lans tenien el seu dret legítim a pre­sen­tar la seva can­di­da­tura, tot i que els vila­no­vins sem­bla­ven els favo­rits, mal­grat que el 2011 ja havia alber­gat la com­pe­tició. Pri­mer perquè el pavelló del Gar­raf té un major afo­ra­ment, un aspecte a valo­rar tenint en compte que hi haurà tres clubs cata­lans. I després perquè l'ante­rior cúpula de la CERS va enga­nyar el Vila­nova l'any pas­sat. Tot estava empa­rau­lat amb Car­los Graça fins que va arri­bar el Bas­sano amb un sobre de diners més gros. Els argu­ments del Ven­drell, un club modèlic que en qua­tre dies s'ha enlai­rat a dalt de tot perquè fa les coses ben fetes, entra­ven en el ter­reny sen­ti­men­tal –el cen­te­nari del Club d'Esports Ven­drell, no pas de la secció d'hoquei sobre patins– i també per la noto­ri­e­tat i efer­vescència que li ha ator­gat gua­nyar la copa. La presència de Lluís Fer­rer com a direc­tiu –vice­pre­si­dent– de l'orga­nisme euro­peu i la seva vin­cu­lació directa amb el Ven­drell, club en el qual juga el seu fill, pot haver estat també un ele­ment favo­ra­ble als interes­sos pene­de­s­encs, encara que només sigui per empa­tia de la resta de direc­tius votants. Fer­rer va ser hàbil i va fer bé abs­te­nint-se en la votació, però el seu paper de dolent de la pel·lícula –al Ven­drell si gua­nyava el Vila­nova o a Vila­nova si s'impo­sava el Ven­drell– era cer­ta­ment ine­vi­ta­ble. El Vila­nova diu que la seva oferta econòmica era millor, i el Ven­drell no es pro­nun­cia sobre aquest tema. El Vila­nova diu que ofe­ria l'allot­ja­ment de franc, aspecte que no era obli­ga­tori en les bases del con­curs.

Per tant, l'actual CERS, amb una altra direc­tiva nova de trinca tenia mala peça al teler. Al meu enten­dre, el pro­blema és de base, de cul­tura d'esport mino­ri­tari i pobre que vol copiar els majo­ri­ta­ris i rics. Amb la crisi actual glo­bal, l'hoquei sobre patins no pot per­dre el temps en bata­lles loca­lis­tes pro­mo­gu­des pel mateix CERH –divi­deix i ven­ceràs–, que una vegada per totes ha de pren­dre consciència que l'hoquei sobre patins se'ns està morint a les mans. Ni sub­has­tes, ni sobres, ni hòsties. Ni tan sols un cànon. Qui vul­gui orga­nit­zar una fase final que posi el pavelló, amb una nor­ma­tiva clara esti­pu­lada per l'orga­nisme tant de capa­ci­tat com de pres­ta­ci­ons –per exem­ple, la situ­ació dels mit­jans de comu­ni­cació, que a la copa d'Ovi­edo, pobrets, eren tan lluny que no veien ni la bola– que allotgi els juga­dors en hotels dig­nes i que pagui també l'estada dels direc­tius euro­peus –no cal que pren­guin tota la família– i dels àrbi­tres. Tot ple­gat ja és un cànon sufi­ci­ent. En el pit­jor del casos, si s'ha de pagar un cànon que sigui fix i prou, que sem­bla que els clubs llui­ten per obte­nir la con­cessió d'un xirin­guito a la platja. Si tot­hom fa reta­lla­des no entenc per què aquests orga­nis­mes arcaics no poden també fer-ne a l'engròs. Pot­ser lla­vors no hi hau­ria tants can­di­dats a ocu­par-ne les cadi­res? Els dar­rers cul­pa­bles, però, són els matei­xos clubs, que l'única cosa que fan és quei­xar-se quan el vent no els bufa a favor i fotre-se'n quan li passa al veí. Amb el que li van fer l'any pas­sat al Vila­nova ja hi hau­ria d'haver hagut una revo­lució i dei­xar plan­tat el CERH. Tinc clar que això, però, és una uto­pia, perquè si els clubs cata­lans ja tenen una fei­nada a seguir una línia d'interes­sos comuns, aple­gar en una mateixa idea els clubs euro­peus ja sem­bla ciència-ficció.