Pel que fa al cas, tant se val si la caiguda de les subvencions de la Generalitat a les federacions catalanes és del 30, del 60% o de qualsevol magnitud entre totes dues. Estem davant l'escenari més dolent o el pitjor. Manllevant la definició d'Andreu Mas-Colell, d'un drama o d'una tragèdia.

Tant és així que la UFEC ha anunciat una compareixença pública per exposar que la tragèdia del 60% seria un estat de crisi que traspassaria les línies vermelles de l'estat del benestar de l'esport, que tocaria el moll de l'os, que impossibilitaria que les federacions presentessin uns pressupostos per sostenir l'activitat amb coherència mínima.

No m'inquieta l'enfocament que puguin fer David Moner i els 67 presidents de federacions del problema i de les conseqüències de la retallada. M'amoïna l'atribució de responsabilitats que se'n pugui fer. M'explico: quan se't concedeix una subvenció –o firmes un conveni– les reclamacions pels hipotètics incompliments de la part que paga s'han de fer justament contra aquesta part. Dit això, em sembla que si defensem el país i les seves estructures no podem obviar el context general en què vivim i l'escanyament constant i impietós que practica Madrid amb els comptes públics de la Generalitat. Per tenir-la collada i que s'oblidi del sobiranisme. I si persisteix, per col·lapsar-la financerament. I si encara respira, per escampar la merda (falsa o no) que produeixen les seves clavegueres de l'Estat. Que nosaltres no tenim, per cert.

Dit d'altra manera, és legítim i mereix tot el suport que els farmacèutics, el tercer sector i tots els perjudicats per les retallades salvatges i perquè no els arriben els diners compromesos vagin a manifestar-se davant de la conselleria i carreguin contra el govern. Però és descoratjador com a país que aquestes protestes no vagin acompanyades, amb veu tan o més alta, d'un pronunciament d'aquests mateixos afectats contra el colonialisme financer implacable que practica el govern espanyol. I això, en general, s'ha trobat a faltar. Causa desànim i sensació de solitud, no només en les instàncies governamentals –que em consta–, sinó en la tota la ciutadania que som conscients que, en aquest procés, se'ns necessita per més que per dipositar un vot el dia d'un referèndum. Perquè per arribar al referèndum en condicions de guanyar-lo hi hem d'arribar sencers i amb els temes ben enfocats.

Vull acabar amb una reflexió per a tots els afectats que –repeteixo, legitimament i sovint desesperada– protesten contra el govern i obliden la causa última del maltracte que reben. Sí, són del PP. És la mentidera que dimecres presumia al Parlament que la Generalitat sobreviu perquè Madrid li ha “donat” 9.000 milions quan en realitat li presta (amb interessos) els diners que prèviament ens ha xuclat. I el mateix fatxenda expresident que vaticina que “abans que Espanya, es trencarà Catalunya”. Amb aquesta meta actuen. No podem caure en la seva trampa, i estic segur que David Moner tampoc no ho vol.