Girona fa olor de primera divisió i l'equip va disparat cap a l'ascens, però avui fa 25 anys es respirava ambient d'ACB. Al vell Palau-sacosta, el CB Girona derrotava el potent Caja Madrid i aconseguia una de les places que posava en joc l'ampliació de la lliga professional de bàsquet. I avui, 25 anys després, sabem que el Sant Josep, precursor del CB Girona i hereu després de la bogeria d'Akasvayu, deixarà Girona sense presència en les categories estatals masculines si no ho evita algun club que en reculli les cendres. De la final de la copa ULEB al no-res en cinc anys. Una indecència.

Deduir que si en cinc anys s'ha passat de tot a res és perquè no hi havia res és tan temptador com fals. Aquests cinc anys són la història d'una mala gestió continuada, d'una irresponsabilitat que no ha trobat antídot en el control públic. Perquè si hi ha diner públic, hi ha d'haver control. Ja no es va saber fer en el foll trienni d'Akasvayu i tampoc a una escala menor, amb el Sant Josep, capaç de generar mig milió d'euros reconeguts de deute. Errar és humà, tot i que era senzill preveure com acabaria la megalomania d'Akasvayu. El diner públic havia avalat la reestructuració del deute del CB Girona quan, amb possibilisme i amb la viabilitat per bandera, jugar una copa Korac o guanyar una Lliga Catalana s'aconseguia un cop a la vida, amb sort, suant bitllet a bitllet. La gestió realista i modesta permetia confiar que l'activitat i la funció social que representava es mantindrien mentre s'amortitzava el deute.

Aquesta confiança la va trinxar la defunció del CB Girona i ara els crèdits pendents es paguen amb diner de tots. Que sabent com havien anat les coses, els gestors del Sant Josep s'hagin menjat mig milió d'euros més de diversos avals dipositats a la FEB i hagin plantejat a principi de cada temporada uns pressupostos sense cap base sòlida –fins al punt que la tardor del 2011 ja es devien diners als jugadors– és imperdonable i no hauria de quedar impune perquè, a la vista de les experiències, passaran molts anys abans que les institucions deixin de recelar i tornin a veure amb simpatia el bàsquet. No tothom està preparat per dirigir un club. I si se'n cola algun, se l'ha de fer fora.