El Barça Regal torna a jugar una final a quatre. Continua sent l'equip que n'ha disputat més. Però veient com va evolucionar la sèrie dels quarts contra el Panathinaikòs, podria ben bé ser que haguessin estat els grecs els que avui fossin a Londres en lloc dels de Xavi Pascual. Aleshores estaríem parlant d'un fracàs blaugrana. I jo ho estaria discutint, perquè no hi estic d'acord. Al nivell que es decideix aquesta competició a partir del Top 16, costa ser tan taxatiu. Hi ha molts matisos a fer i la semifinal d'avui contra el Madrid és el millor exemple.

El Barça havia d'eliminar el Panathinaikòs en els quarts. Perquè globalment és millor equip, té més continuïtat i jugadors amb una experiència contrastada. Però el Barça, que ha patit moltíssim en la fase regular de la Lliga Endesa perquè sap que l'Eurolliga es resol abans, es va guanyar el dret a tenir el desempat a casa. Això ha tingut un valor enorme. Malgrat tot, Xavi Pascual va afrontar els quarts contra un equip que té un perímetre físicament potent (Maciulis i Bramos, sobretot), sense l'antídot (Pete Mickeal), sense el seu substitut (Oleson ja havia jugat amb el Caja Laboral) i sense una de les últimes rotacions del perímetre, Xavi Rabaseda, però que en aquesta sèrie hauria estat un jugador rellevant. Malgrat això, els incomptables problemes físics de la plantilla, el desencert de Lorbek i l'1-2 en contra, el Barça és a Londres i, a criteri d'alguns, tan sols ha evitat el fracàs.

Avui el rival és el Madrid. Derrotat pel Barça en la copa, guanyador de la supercopa. Amb una plantilla fantàstica, que juga esplèndidament a camp obert, amb un quatre de projecció global (Mirotic), un perímetre temible i uns bases resolutius per ells mateixos. Davant seu, un Barça encara més tocat que en els quarts. Amb Wallace, que jugarà perquè per a ell el colze avui no existeix. Amb Jawai, que no hi comptem. Amb Todorovic, que té un dit trencat. Amb Sada, amb molèsties. I amb els mateixos problemes de sempre. Tant de bo no passi, però si el Barça no juga la final, confio que ningú parlarà de fracàs, tot i que perdre contra el Madrid sempre genera una sensació de decepció.

Si el Barça és capaç de guanyar –que no es pot descartar, perquè aquests grans equips saben créixer en els grans partits–, els mateixos que haurien articulat el mot fracàs si s'hagués perdut el cinquè partit de quarts segurament parlaran de l'èxit d'haver eliminat el Madrid amb un equip maltractat pels problemes físics i li perdonarien de bon grat una derrota en la final. Tan sols dos partits haurien separat el fracàs de l'èxit. Així d'injust –i de poc ponderat– és el judici que sovint es fa de la trajectòria esportiva d'un equip. Per això guanyen tants diners, replicarà algú. És cert, però demagògic. Només espero que si el resultat d'avui no és positiu, no tornin les temptacions de parlar de fracàs. Ja seria es colmo.