Grans plantilles o grans equips
Encara no em dedicava a aquesta feina que el debat entre talent i competitivitat ja m'havia arribat a l'oïda. Han passat anys i panys sense que s'hagin aplicat –ni tan sols detectat– els canvis estructurals necessaris perquè el talent prevalgui, perquè les finals les guanyi el que –així, a l'engròs– se'n diu el millor equip.
I resulta que les dues últimes edicions de l'Eurolliga les ha guanyat el mateix equip, l'Olympiacòs, que no sortia –sobretot l'any passat– en cap pronòstic com a màxim favorit.
En general, no tenim la virtut de detectar la capacitat competitiva d'un equip. Que el gran públic no en sàpiga, s'entén, però si els que analitzen el bàsquet tampoc l'encerten, és per estar més amoïnat.
L'Olympiacòs té millor plantilla ara que fa un any, però tots estarem d'acord que, nom per nom, posició per posició, no arriba al talent de la del Madrid. Ni al de la del Barça, si hagués estat complet i sa. Ni al de la del CSKA. El club grec és, i amb molta diferència, el que té un pressupost més baix de la final a quatre. Però si el nom no fa la cosa, la plantilla no fa l'equip.
D'aquí que el debat entre el talent i la competitivitat sigui irresoluble. Als partits decisius, a cara o creu, s'hi pot arribar amb talent. Ser campió requereix ser un bon competidor. I aquesta qualitat la té l'Olympiacòs i no la té el Madrid. L'equip de Pablo Laso es va avançar 27-10 en el primer quart gràcies a un encert espectacular. Si fem memòria, d'aquesta mateixa manera va guanyar la copa del 2012 contra el Barça al Palau Sant Jordi. Sent indefensable perquè no es pot arribar a totes les rotacions defensives i si qualsevol passada va a parar a mans d'un tirador en ratxa, no hi ha res a fer.
Però a Londres qui va competir va ser l'Olympiacòs. A diferència del Madrid, els grecs sabien que competir no era igualar l'encert del Madrid, sinó disminuir-lo. Defensivament van ser impecables des de la primera línia. I amb la pilota a les mans, tenien un pla i un líder, Spanoulis.
Al Madrid, els líders li apareixen quan el vent bufa a favor. Aleshores, es converteix en una màquina que anota i, per condició atlètica, ofega en defensa. Quan apareixen els dubtes en el jugador que genera joc (Sergio Rodríguez) o senzillament no està en pista, es vulgaritza. De què serveix, llavors, el talent individual contra una estructura tan ben relligada com la de l'Olympiacòs?
El Barça no ha arribat fins al final en la lluita per l'Eurolliga perquè va jugar la semifinal amb l'equip més just i masegat dels últims anys. Va tenir el Madrid agafat pel coll i, en unes circumstàncies mínimament més favorables, l'hauria acabat escanyant. Perquè, és un gran equip i un gran competidor. L'Olympiacòs n'és un altre. I en les finals, els grans equips continuen imposant-se a les grans plantilles.