Diuen que ha anat de 30.000 euros que, fent un exercici de pragmatisme –o de demagògia, depèn de com es miri– servirien per pagar 70 ajuts PIRMI o la factura d'una farmàcia. La Federació Catalana de Bàsquet, immersa en un seguit de retallades de tot tipus a conseqüència de la caiguda de les activitats –que no només és el bàsquet– en què opera i de l'irresolt drama de la caiguda de les subvencions de la Generalitat i de la dificultat per cobrar-les, no pot fer front a l'organització de la copa de les Nacions de bàsquet femení, l'única competició que disputava la selecció catalana absoluta. Ei, la femenina, perquè la masculina feia un parell d'anys que, per raons de disponibilitat de jugadors, ja ni funcionava. Sí, només 30.000 euros, que servien per pagar els arbitratges, la logística i els hotels de la selecció basca, de la gallega i, amb sort, d'una invitada. Aquest any 2013, la nostra selecció no jugarà costellades. Directament, no jugarà.

Si us plau, poseu fi a aquesta tortura. Per jugar competicions internacionals reconegudes ja sabem quina és la recepta, i només n'hi ha una, l'estat propi. Però que no es puguin ni jugar patxangues per l'escanyament financer que pateix i patirà in saecula saeculorum el nostre país mentre continuï adherit, per la força de la mentalitat postcolonial dominant, a aquesta ruïna que és l'Estat espanyol, és indecent, humiliant i inhumà. Si fóssim a l'Àfrica, alguna ONG ja s'hauria alçat en defensa nostra i de l'espoli constant i inacabable a què ens sotmet la tirania que governa Espanya.

Però, a part de la legítima queixa, no perdem de vista que la suspensió de la copa de les Nacions de bàsquet femení és una victòria de l'enemic (no em surt qualificar-lo de cap altra manera). Petita, però una victòria més dels que creuen que dissolent una concentració d'una dotzena d'estelades aconseguiran que els nens catalans estimin més el seu país (si no heu captat la cursiva, ja us dic que no es refereixen a Catalunya). Són els que diuen que repudien l'adoctrinament i legislen pensant en la “formación del espíritu nacional”. Saben que tenim paciència, fins i tot un punt d'estoïcisme, però que no es passin de la ratlla, que tot té un límit.