L'associació de jugadors professionals de bàsquet, tipa del bloqueig de les converses amb l'ACB per negociar el nou conveni, no vol arribar al 7 de juliol sense signar-lo. A partir d'aquesta data la reforma laboral del 2012 permet llençar a les escombraries qualsevol conveni previ que no hagi estat renovat i que les relacions laborals passin a regir-se pel conveni sectorial o per l'Estatut dels Treballadors.

La conseqüència seria la pèrdua d'un munt de drets i per tant, a l'ABP (el sindicat de jugadors) li ha entrat la pressa, lògica i comprensible. Però l'ABP ha d'evitar diversos obstacles. El primer, la credibilitat de l'amenaça. La presència de pesos pesants en la roda de premsa en què van anunciar la vaga va ser un intent de mostrar unitat i sensació que l'amenaça era creïble. Però al mateix temps que la convocaven, invocaven la represa de la negociació per poder-se fer enrere. Posició més feble que forta. La resposta de l'ACB de dimarts –que facin vaga– deixa clar que no se la creuen.

L'ABP també comença a tenir un problema de credibilitat dins del mateix col·lectiu de jugadors. L'ACB és plena d'equips –i no només són de la part baixa– que no paguen o paguen tard uns salaris que, en alguns casos, no són per tirar coets. I aquests jugadors de poc glamur són els que tenen la sensació que el sindicat està més preocupat per mantenir els privilegis dels rics –i dels mateixos sindicalistes– que dels que necessiten el salari per viure. Més o menys el que pensen els aturats del sindicalisme de classe dominant a l'Estat espanyol. I en el món de l'esport tampoc no és novetat, perquè fa uns mesos el sindicat de jugadors de l'NBA va viure una situació similar.

La perplexitat arriba al punt màxim quan el sindicat fa una nota de deu punts com a objectius a assolir en el nou conveni –per, fi i amb molts anys de retard, amb la inclusió de tots els jugadors i no només els europeus– i l'ACB respon amb una nota en què s'atribueix la paternitat de la majoria de les reclamacions del sindicat i posa sobre la taula la mare dels ous: la subvenció que l'ACB concedia a l'ABP perquè desenvolupés la seva funció: 480.000 euros anuals. Els clubs la van retirar al·legant que l'ABP es negava a negociar-la a la baixa i interpreten la tibantor en funció d'aquesta decisió.

Aquesta retirada unilateral de la subvenció no s'hauria d'haver produït mai. Els sindicats formen part estructural de les relacions laborals a l'Estat espanyol i, en reconeixement a aquesta funció, reben desenes de milions d'euros anuals de subvenció. La resta prové de subvencions per projectes i de les quotes dels afiliats. L'esport professional és un sector molt específic, però el finançament mixt (subvenció més quotes) sembla raonable. I si la resistència a aquest model fos la justificació última d'una convocatòria de vaga, seria lamentable, una vergonya i un insult a qui ho passa malament de veritat, jugui a bàsquet o no.