Ha estat una fase regular atípica, sense cap emoció en la pugna pel primer lloc –veurem ara, en el play-off, si el Madrid és capaç de ratificar aquesta jerarquia– ni cap peça dominant com, per exemple, ho va fer Marc Gasol durant el curs 2007/08. O, Tiago Splitter un parell de temporades després. És per això que, fos quina fos la decisió sobre l'MVP, no tindria unanimitat. I el resultat final torna a posar en qüestió la idoneïtat d'un sistema de votació que busca –segurament amb bona fe– que els actors del planeta bàsquet (afició, periodistes, jugadors i entrenadors) hi diguin la seva i l'únic que aconsegueix és potenciar l'aspecte mediàtic i pervertir tot el resultat final. Perquè, desenganyem-nos, la gran majoria desconeix el 80% dels més de 200 jugadors de la Lliga Endesa. És la realitat.

I, veient el cinc ideal del curs 2012/13, es confirma la tendència. Sergio Rodríguez, Rudy, Nocioni, Mirotic i Tomic són peces d'ampli prestigi internacional i que, evidentment, han estat a un alt nivell aquest curs. I, en alguns casos com el de Sergio i Tomic, han fet un salt qualitatiu en consistència i regularitat immens respecte a l'any anterior. Ara bé, des del meu punt de vista, s'han quedat fora elements que han fet més mèrits i que, potser pel fet de jugar en equips petits o menys potents –tan sols n'hi ha tres amb representació en el cinc (Madrid, Baskonia i Barça, els tres primers)– no hi han entrat. I n'enumero tres que, a banda de fer números brillants, han tingut una incidència brutal per poder explicar l'èxit col·lectiu dels seus equips. Es tracta de Henk Norel (CAI), Nacho Martín (Valladolid) i Justin Doellman (València). Qualsevol dels tres podria haver accedit com a millor pivot o aler pivot, en detriment de Mirotic o Tomic. El madridista, l'MVP, no hauria entrat en l'equip ideal si tan sols s'haguessin tingut en compte els vots dels professionals. De fet, sense les opinions d'aficionats i periodistes, el més valuós de la temporada seria Doellman, seguit de Nacho Martín. Paradoxalment, dos jugadors amb poc suport del seguidor perquè no tenen tant pedigrí. El nord-americà, però fa tres anys que demostra –primer, a Alacant; després a Manresa i ara a València– la seva vàlua. Seria sorprenent, i és una opinió personal, que cap equip de l'Eurolliga l'incorporés aquest estiu al seu projecte.

En definitiva, si es vol buscar l'equanimitat, cal traspassar la responsabilitat a tècnics i jugadors. Ells disposen de més informació que ningú per dirimir si les xifres es corresponen a la qualitat o amaguen moltes coses. O si el pes d'un nom realment ha de tenir més reconeixement que tota la feina d'un jugador menys conegut, però tant o més efectiu. Disposen d'una subjectivitat més objectiva que la de la massa social i la premsa. Gairebé sempre. I, per justificar-ho, remarco un parell d'exemples simptomàtics viscuts en primera personal. Un, la fase final de copa de Màlaga el 2007. Indiscutiblement, l'MVP de la cita va ser Jordi Trias, que va acabar amb 23,7 de valoració els tres partits i es va erigir en peça clau del títol del Barça. Tot i una tendència important a votar Navarro –molt desencertat en la final i no gaire brillant la resta de torneig–, el gironí es va acabar imposant en les votacions. L'altre va ser en la final a vuit de l'Eurocopa del 2008, a Torí. La Penya va arrasar amb tot, però la final no va ser ni de Rudy ni de Ricky, sinó dels actors secundaris. Mallet, excepcional en la direcció –6/8 triples i 0 pilotes perdudes–, Laviña i Moiso, colossos en la defensa en la final, s'ho mereixien, però la majoria de premsa desplaçada a la localitat italiana se'n va oblidar. L'MVP va ser per a Rudy, l'estrella de l'equip, com si la resta no dignifiqués el guardó. I els premis no han de ser per als cracs obligatòriament, sinó per qui s'ho mereixi. Encara que sigui anònim per a molts.