El Barça és un club professional que es dedica a fer esport professional i contracta jugadors professionals als quals paga salaris hipermilionaris. Com tants altres clubs. Alguns d'aquests altres s'han convertit en profundament antipàtics, si no odiats, per les seves maneres de fer. I més encara per al qui, sent un mileurista, encara s'ha de sentir que és un privilegiat.

Però el Barça té una diferència respecte a la majoria dels clubs de futbol globals: és dels socis i són els socis els que donen i treuen raons. I presidents. Aquesta característica, que ja és objecte d'estudi des del món de la societat anònima futbolística i del monopoli del petrodòlar, obliga. El club, i nosaltres mateixos, n'hem dit valors. A mi m'agrada més parlar d'humanitat.

Les decisions sobre la configuració de les plantilles, les arribades i les sortides, es prenen sobre la base de criteris esportius, econòmics i, també, humans que, a més es poden potenciar o atenuar entre ells. Que David Villa deixi el Barça tindrà una raó bàsicament econòmica però també esportiva, amb Neymar fitxat i la necessitat de fer caixa. Que Abidal no continuï és una decisió primordialment tècnica basada en la creença que l'equip podrà millorar substituint el francès.

No és menor el fet que l'entrenador que prescindeix ara d'Abidal ha patit una malaltia oncològica, com el lateral francès. Pel costat personal, per Tito Vilanova és tota una temptació donar un any més a Abidal sabent, a més, com insufla positivitat en l'ambient del vestidor. Però si, tot i aquests condicionants, ha decidit prescindir-ne és que la racionalitat s'ha imposat a l'emoció i, des dels interessos del club, s'ha d'aplaudir. Des del punt de vista de la planificació, ni Abidal ni Villa seran els únics que, o bé marxaran, o bé es quedaran veient alterat el seu statu quo esportiu. Des del punt de vista de l'interès general, així ha de ser. Des del punt de vista personal, és llei de vida.

Les llàgrimes d'ahir d'Abidal no són les primeres de tot aquest procés. I no és a Abi a l'únic a qui se li han escapat. Ell no ho manifestarà, però segur que íntimament sent un punt de decepció, fins i tot de dolor, i és comprensible perquè la legítima aspiració de jugar un any més en el Barça i demostrar –demostrar-se– que pot tornar a la normalitat completa ha quedat estroncada.

El seu objectiu ja no és que Puyol li torni a cedir el braçal de capità per aixecar la Champions. És jugar a futbol amb un fetge trasplantat. Una fita en la història de la medicina, una victòria de la humanitat. Abidal ha viscut amb tota la normalitat possible el procés de la seva malaltia. I, amb tota la il·lusió del món, el procés de la seva recuperació. Li queda un altre procés de normalització, el de la tornada a la seva vida quotidiana, la tornada al futbol. Se li farà difícil fer-ho lluny de Barcelona, on ja tenia la vida muntada. A ell i a tothom a qui li plantegen un trasbals com aquest. Però la normalitat definitiva li vindrà de la salut i, un cop retirat, de la seva vida i la seva feina a Barcelona. L'esperem, jo el primer.