Si el 7-0 contra el Bayern pesa més en el record que la lliga dels 100 punts i els 115 gols, si l'anècdota de no haver guanyat cap competició continental amb cap secció per primera vegada en divuit anys esdevé categoria quan totes, absolutament totes les seccions professionals han estat com a mínim en les semifinals de la seva competició, no anem bé. No són ni una ni dues ni tres. Són cinc seccions, futbol inclòs. Un fet inaudit, sense precedents i que en l'esport d'alt nivell només pot aconseguir el Barça. Perquè només el Barça té cinc equips d'aquest nivell.

El futbol ho arrossega tot i sovint s'ha de sentir el retret que les seccions blaugrana viuen dels diners que genera el futbol. Sense negar l'afirmació, jo la formularia diferent: les seccions generarien més diners si tinguessin pressupost autònom, però tot i això tindrien menys recursos que ara. I l'acompanyaria amb la pregunta següent: quants dels clubs futbolístics globals tenen la vocació i la tradició de tenir seccions esportives potents com el Barça? A Abramóvitx el bàsquet li importa un rave i Nasser Al-Khelaifi (el qatarià que mana al PSG) tot just ara es planteja pensar -hi per a un futur proper. D'altres esports, ni en parlem.

En la trajectòria del Barça hi ha hagut moments de més sensibilitat al fet poliesportiu i d'altres en què les seccions han patit. Estalviar-se més de 30 milions d'euros és una temptació comptable molt gran i traspassar-los al futbol permetria fer aquell fitxatge al qual s'ha de renunciar cada estiu. Mantenir unes seccions fortes contribueix a la fortalesa del Barça com a entitat global i model a imitar, però també ha de merèixer el reconeixement que no sempre obté en l'entorn més proper.

Creia que la dècada prodigiosa que estem vivint havia aconseguit canviar en part la idiosincràsia culer, sempre pessimista, sempre negativa, sempre recelosa. Veig que anava errat, que no guanyar cap Champions és un drama i que haver estat entre els quatre millors d'Europa en cinc esports és –ja em perdonareu– una merda. Dissabte, Tito Vilanova, planer i sorneguer com és, la va tornar a clavar: “Ja vindran altres temps.”